El cap sempre a les estrelles
Què es pot esperar d'una colla de franctiradors bojos que confonen el teatre amb una aventura personal? D'uns aficionats que barregen la gestió, la producció i fins i tot la posada en escena i l'art amb l'amistat i l'amor? Què es pot esperar d'uns incontrolables que fan del teatre una manera de viure i del lloc de treball la seva pròpia casa?
El temps ha anat desdibuixant les primeres sensacions que em van portar a escollir aquesta professió, sovint no en recordo les màgiques raons. Essencialment devien tenir molt a veure amb les paraules de Fabià Puigserver i amb la forma com ell entenia el teatre.
Si teniu l'oportunitat d'anar al Teatre Romea a veure Incendis , podreu observar en el programa de mà que la llista de noms dels actors estan units pel signe + . No és perquè sí. Clara Segura + Julio Manrique + Xavier Boada + Màrcia Cisteró + Clàudia Font + Xavier Ricart + Xavier Ruano se sumen entre ells cada nit en un escenari de sorra i poca cosa més i, gràcies al director Oriol Broggi i a una estranya conjectura matemàtica (ho explica el mateix autor al llarg de la història), aconsegueixen que un més un no siguin dos sinó un, i així successivament fins a arribar sempre al mateix resultat: un. Sense més pretensió que explicar la història honestament, els actors enamorats del text que interpreten deixen les seves veus i grans capacitats interpretatives al servei dels personatges, mentre en passar-se el relleu omplen l'escenari de realitat.
En l'últim silenci de la representació, just quan s'apagaven els llums i la platea engegava el sorollós aplaudiment, vaig prendre consciència que havia tornat a ser l'espectadora que era molts anys enrere, vivint sense condicionants la màgia que sempre hauria de ser el teatre. Aneu al Teatre Romea a veure Incendis . Com diu el personatge de la Nawal, "hi ha veritats que només poden ser revelades amb la condició de ser descobertes", i aquesta n'és una.
