Cap a una segona Guerra Freda?

Escric aquest article des de Medellín, una ciutat ben interessant amb punts en comú amb Barcelona: població similar; segona ciutat d’un país, Colòmbia, de dimensió similar a la d’Espanya; un entorn físic atractiu però d’orografia difícil per a una gran ciutat, la qual cosa ha portat a una notable trajectòria d’innovació urbanística, etc. 

A Medellín ha tingut lloc la gran conferència que la International Economic Association –IEA– celebra cada tres anys. He participat en un panel sobre metodologia econòmica, hi he representat la Societat Catalana d’Economia, que és membre de la IEA, i sobretot m’he fixat en quins temes preocupaven un col·lectiu d’economistes d’alt nivell i molt representatiu de la globalitat del planeta. 

Doncs bé, en una conferència on el Sud hi estava representat amb la força que li correspon, la inquietud dominant era la possibilitat d’una nova Guerra Freda, aquesta vegada entre els EUA i la Xina.  

Els indicis que això estigui passant són encara modestos. És cert que hi ha hagut una aturada del creixement del comerç internacional, però no un retrocés. A més, l’aturada va començar amb la crisi financera, no amb Trump i la pujada de to de la bel·ligerància americana cap a la Xina. També és cert que dins d’un global estable hi ha hagut reconfiguracions del comerç. Moltes responen estrictament a la lògica econòmica tradicional. Per exemple, l’augment dels preus de l'energia i les fragilitats en les vies marítimes –Suez, Panamà, etc.– poden aconsellar produir més a la vora de casa. Però efectivament n’hi ha d’altres que són conseqüència més o menys directa del conflicte polític. Per exemple, empreses americanes que han traslladat la producció des de la Xina cap al Sud -est d’Àsia, però que continuen proveint-se a la Xina, i empreses xineses que continuen exportant als EUA però que ara ho fan des de fàbriques instal·lades a Mèxic. Els mercats de la Xina i dels EUA segueixen connectats. 

El sentiment general a la conferència era que per a les economies del Sud és prioritari que l’economia mundial no es parteixi en dos. I es respirava confiança en el fet que es podrà evitar, perquè les grans economies del Sud són ara molt més potents que no pas els països no-alineats en temps de la Guerra Freda. Els EUA representaven el 40% del PIB mundial l’any 1960. Ara són el 24%. Des del 2020 el PIB dels BRICS (el Brasil, Rússia, l'Índia, la Xina i Sud-àfrica) ja supera el del G-7 (32% versus 30% del PIB mundial). Els tercers països d’avui volen un món multipolar i tenen la capacitat de torpedinar els passos cap a un trencament de l’economia mundial. Ho estem veient, per exemple, amb l’ús de tota mena de triangulacions per eludir les sancions a Rússia. 

Anem a l’arrel de l’assumpte. És un fet que als EUA els costa acceptar que el món està esdevenint multipolar. El conflicte de la Guerra Freda tenia un component polític i ideològic molt fort que es va traduir en una confrontació que, afortunadament, l’equilibri del terror atòmic va garantir que romangués freda. Ara el conflicte és més de rivalitat econòmica que política. Per als EUA la Xina és un competidor, no un perill existencial. Hi ha, esclar, el problema de Taiwan. Que no és interpretable com a expansionisme xinès. Ningú discuteix que Taiwan s’acabarà reincorporant a la Xina. Les Filipines tenen disputes amb la Xina però no pensen que la Xina els vulgui absorbir. És una llàstima que amb el seu comportament a Hong Kong la Xina hagi fet difícil, de moment, una reincorporació voluntària de Taiwan. El seu objectiu hauria de ser aquest. Però diguem-ho cruament: el món no anirà a una guerra per Taiwan. Els EUA hauran d’acabar acceptant la multipolaritat perquè el món no els seguirà si volen imposar una política d’aïllament de la Xina. 

I Europa? ¿Us sorprendrà si us dic que el continent europeu, inclosa Rússia, no ha estat pràcticament esmentat a la conferència de la IEA? Em temo que no se'ns veu com a decisius. La UE seria un component del primer cercle dels EUA, i Rússia del de la Xina. És així, no ens enganyem. Però els europeus podríem ser un factor a l'hora de fer veure als EUA que el futur és multilateral, i en qualsevol cas per resistir inclinacions cap a una Guerra Freda amb la Xina. Això ho hauríem de fer des de l’amistat. Donada la nostra tradició cultural i democràtica, l’alineament històric amb els EUA té arrels fondes. Però també és una amistat de conveniències donades les nostres debilitats. Per exemple, la incapacitat de resistir l'agressió russa a Ucraïna amb els nostres propis mitjans.