Cap a la fi del preludi?

En l’últim Observatori, del 16 de juliol, suggeria que estàvem vivint un episodi semblamt al preludi de la Segona Guerra Mundial, el 1938 i 1939. Un preludi, aquell, d’amenaces i ocupacions, i un preludi, el d’ara, apaivagat per les vacances. Entre principis de juliol i tot l’agost sembla que ni ucraïnesos ni russos no guanyen ni perden, i el gran enigma és què passarà a l’hivern. I si aquesta guerra es pot allargar no pas mesos sinó anys. Situació que es presta a rescatar la idea de si estaria Putin disposat a fer sostenible una diguem-ne inestabilitat estable. Una possibilitat que em creia, però que ara mateix dubto que quadri amb el que vol el dictador rus.

M’arrisco a dir que aquesta guerra podria escampar-se i endurir-se. En aquestes vacances d’anar esperant hi ha hagut formulacions estratègiques que donen pistes en aquest sentit. Destaca l’article del canceller Olaf Scholz publicat el 3 de juliol fent un advertiment de calat: “Si no fem front ara a la seva agressió, Putin podria continuar”. Mentre Scholz deia això les incògnites planaven sobre les conduccions de gas i els preus de l’energia. La sacsejada econòmica pot empènyer cap una gran recessió, així com las maleses al voltant de la central nuclear de Zaporíjia –de titularitat ucraïnesa i ocupada per Rússia– ens poden abocar a la catàstrofe. No vull defugir una qüestió: aquesta guerra en vacances ha tingut l’impacte de rostres femenins.

De dones de contextos bens diferents, però dones al capdavall, amb protagonisme en la primera gran guerra en l’era digital i de la imatge. El 5 d’agost els ucraïnesos liquiden la militar russa Olga Katxura, coneguda com Korsa, i aficionada a assassinar presoners. Al cap d’uns dies la politòloga ultra Dària Dúguina moria quan va explotar el seu cotxe. El seu pare, Aleksandr Duguin és l’ideòlgeg del feixisme roig. L’assassinat de Dúguina desferma la fúria de Margarita Simonian, “ministra” de propaganda de Putin, que en prime time xiscla davant les càmeres que cal arrasar Ucraïna. Una possibilitat que anhela l’exèrcit rus, que ja té mobilizats gairebé dos milions d’homes. Però, ves per on, la corrupció inoculada pel Kremlin a les casernes ha convertit els anhels en incompetència i paràlisi. Potser per això la histèria de Simonian sembla que no acabi de convèncer la líder ultra italiana Giorgia Meloni, una altra perillosament carismàtica dona enmig del conflicte.

Tot i que podria guanyar les eleccions del 25 de setembre i ser primera ministra, Meloni ha deixat clar que en aquesta guerra ella se situa en el bàndol occidental. A final de setembre, mentre Meloni estigui celebrant –o no– el seu triomf, ja sabrem si Ucraïna ha consolidat les posicions per recuperar Crimea, què en sortirà de les maniobres militars conjuntes russo-xineses d’agost i setembre, i si finalment el Kremlin anunciarà la data de les maniobres al Kazakhstan, per demostrar que Moscou és qui mana a l’Àsia central.

Tatiana Stanovaia, periodista del New York Times, titula –i no sense ironia– que “Putin es pensa que està guanyant”. Probablement Stanovaia l’encerta. Jo també veig, com ella escriu, que si Putin s’adonés que potser no guanyarà mai aquesta guerra lliscaria cap a la posició més extrema i perillosa. Hauria arribat un moment clau, com alerta entre exclamacions el canceller Scholz: el de donar per acabat aquest preludi.