Cap a un món sense llibreries

1. L’any passat va abaixar la persiana la Llorens, de Vilanova i la Geltrú. Per jubilació. La setmana passada, la Cinta de Terrassa. Perquè ja no quadraven el calaix. Cada estiu tanca una llibreria que estimo i, de cop, el buit que queda és d’una certa viudetat. El record per les bones estones compartides, la ràbia per una desaparició inesperada i la nostàlgia de pensar que mai més no hi posaràs els peus conflueixen en un aiguabarreig d’emocions negres. Si els clients passavolants o els autors –als quals ens han tractat com a reis en cada presentació de llibre– estem així de desorientats, com deuen estar els amos que, després de tirar endavant un negoci familiar amb 67 anys d’història, ara veuen que ja no se’n surten? Prendre la decisió després d’haver-ho intentat tot ha de ser molt dur. Però buidar les prestatgeries, treure l’últim llibre i apagar els llums són gestos cruels i terriblement tristos. Un negoci que ha repartit tantes històries, que ha difós cultura i coneixements, que ha il·lusionat tantes generacions de terrassencs, que ha ensenyat les lletres i els animals als més petits i que ha donat entreteniment, a raig, a la gent més gran, ara es troba tancat a pany i forrellat.

2. Per què no surten els números? Deixo unes quantes causes sobre la taula i cadascú que les ordeni com vulgui. Es compren menys llibres perquè es llegeix menys. Les escoles es munten un sistema propi de venda de llibres de text. La venda online, de ficció i de no-ficció, s’incrementa en progressió geomètrica des del 2020. El nou oci ha dut cap al consum massiu de sèries. Per la meitat del que costa un novel·la de Joël Dicker tens tot el catàleg de Netflix cada mes. La nova vida, enganxada a l'scroll infinit de les pantalletes, ens ha acostumat a llegir curt, mirar ràpid, consumir bestieses i passa que t’he vist. Per agafar un llibre cal una estona, un racó de comoditat i un to de pau que cada vegada tenim menys. El temps, encara que ens ho sembli, ja no ens el gestionem nosaltres.

3. No tornarem ara a la cançó de l’enfadós de TV3 i la intermitència dels programes de llibres. De fet, ni les cadenes de televisió privades que són propietat d’un gran grup editorial no tenen el seu Bernard Pivot, ni un programa que faci venir ganes de llegir a tot de gent que ni s’ho havia plantejat. També és veritat, tanmateix, que als programes de ràdio i televisió de més audiència, gairebé cada dia, es parla de sèries de televisió amb passió futbolística. Les novel·les, en canvi, amb prou feina hi treuen el nas. I encara hi ha un grapat de privilegiats, que potser no som ni dues dotzenes, que cada cop que publiquem una novetat tenim la sort que ens conviden, aquí i allà, a una entrevista de promoció. El matí que et convida el Basté, a la tarda vens molts centenars de llibres. És tal qual. T’ho diuen els llibreters, eufòrics, perquè ells també fan el dia.

4. El confinament va ser un estiuet de Sant Martí per a les llibreries. Aquell Sant Jordi de 2020, amb la gent reclosa i els llibres tancats als magatzems, va ser un desastre per a tota la cadena del sector editorial. Després, però, a mesura que vam poder començar a sortir, la ciutadania va entendre que les llibreries eren un servei essencial. En conec més de dues que estaven per plegar i l’allau de gent que, de cop i volta, entrava i comprava i hi tornava la setmana següent els va salvar el coll. Amb tantes hores a casa, avorrits, la gent ja s’ho havia dit tot, havia mirat totes les sèries i pel·lícules i, en aquell moment crepuscular, en els mesos més semblants a la fi del món que viurem mai, moltes persones van tornar a agafar un llibre. Per distreure’s, per conèixer nous mons o qui sap si per evadir-se dels seus. No vam tornar a les llibreries per compassió, però va ser un gran què. Malauradament, hem retornat a la normalitat.