Cap a una millor gestió de les migracions
Les fronteres de Ceuta i Melilla són punts d’entrada i sortida d’un alt nombre de persones que es mouen pels espais habilitats per creuar-les, i pateixen una forta pressió dels que intenten l’entrada de forma irregular a la zona espanyola.
La contenció d’aquesta pressió i el control de la frontera són objectius legítims, i el límit d’aquest control és la vida i la integritat física de les persones i la protecció activa dels que poden trobar-se en una situació de perill. No cal un gran desplegament de tècnica jurídica per defensar que la vida és el bé jurídic que, en el nostre ordenament, preval sobre qualsevol altre bé a protegir en aquests casos.
Ceuta i Melilla, sent territoris de la Unió Europea, es troben fora de la zona de lliure circulació, per mor de la declaració que l’Estat va fer en aquest sentit a l’hora de ratificar l’Acord per a l’Aplicació del Conveni de Schengen l’any 1994, que protegeix el règim impositiu especial aplicable a les dues ciutats i l’exempció de visat per a l’entrada dels ciutadans marroquins residents a les províncies de Tànger i Nador.
El control de les persones i mercaderies que arriben des de Ceuta i Melilla es remet a la Península. Això distingeix aquesta frontera d’altres punts igualment conflictius de les fronteres mediterrànies de la UE, com les illes italianes més meridionals o les fronteres gregues, sobretot pel que fa a la gestió de les persones que arriben a creuar-les. Malgrat això, s’ha convertit en tòpic referir-se a la zona com a punt d’entrada a la Unió, i en virtut d’això es demana més presència europea i més suport econòmic per controlar-la.
La Unió Europea ha avançat molt en l’harmonització de les polítiques d’asil, en les mesures de lluita contra la immigració irregular i en l’aproximació d’alguns elements de la política migratòria, com l’entrada i residència de ciutadans de tercers països altament qualificats, però avui no té una política migratòria comuna. Els estats membre segueixen sent els actors principals en la gestió de les migracions a la UE perquè així ho han decidit. El control de les fronteres cau de ple en l’àmbit de les seves competències, tot i el marc normatiu comú per creuar-les i un alt grau de cooperació entre estats, com es desprèn de l’existència del Sistema d’Informació de Schengen i d’instruments operatius com Frontex i EASO, i d’un fons de solidaritat.
No és just demanar a la Comissió Europea que actuï allà on la Unió no està habilitada per fer-ho. En canvi, seria millor que el govern espanyol se centrés a treballar conjuntament amb la Comissió en aquells àmbits on el seu paper és i pot ser encara més rellevant.
La Comissió, com va fer en el seu moment el govern espanyol, està reforçant la dimensió exterior de la seva actuació en relació a les migracions. En els últims mesos ha signat un acord de mobilitat i migració UE-Marroc, i està pendent de signatura la mateixa aliança entre la UE i Tunísia. Els esquemes de cooperació regional amb les seves zones veïnes, en el nostre cas la Unió per la Mediterrània, faciliten aquest diàleg, que afecta la seguretat, però també les relacions econòmiques i comercials i les relacions personals entre els diferents països de la zona.
Cal ajudar a donar contingut a les iniciatives europees en l’àmbit de la política exterior i les migracions: augmentar la cooperació amb les zones de trànsit per millorar el seu propi sistema de gestió de les migracions i d’asil, però també amb els països d’origen, per remota que sembli aquesta possibilitat en alguns casos, i en col·laboració amb organitzacions especialitzades presents en aquestes zones, com l’OIM i l’ACNUR, treballar amb els grups de persones establertes a l’altre costat de la frontera esperant una oportunitat per travessar.
La Unió també pot tenir un rol important per abordar la criminalitat internacional, inclosa la petita criminalitat, que envolta els fluxos de persones; una política que té les seves pròpies especificitats, diferents de la gestió de les migracions.
En l’àmbit intern, la Comissió ha de seguir treballant per crear un marc cada vegada més comú de gestió de les migracions, que seria més eficaç. Els països que reclamen el suport europeu haurien de ser aliats seus en aquest procés. Mentrestant, ha de seguir promovent la cooperació entre estats membres, fomentar l’intercanvi de bones pràctiques i la confiança mútua, alhora que vetlla per la correcta aplicació de les normes comunitàries vigents, que, no ho oblidem, són les pròpies.
La Unió ha de fomentar la cooperació interna i un marc de polítiques comunes, i seguir desplegant la cooperació internacional. I els estats han de garantir la seguretat a les fronteres amb mesures proporcionades, mantenir un sistema de gestió dels fluxos que combini l’atenció als que ho requereixen -persones en situació de gran vulnerabilitat, refugiats i altres persones no expulsables- i un sistema àgil de repatriacions dins el marc del dret. L’objectiu és un millor sistema de gestió de les migracions, capaç d’oferir seguretat i alhora protegir els més vulnerables. I cal fer-ho en un marc de cooperació, evitant buscar culpables on hi ha d’haver aliats, assumint cadascú la seva responsabilitat.
