L’aprovació del decret d’escolarització en castellà constitueix un nou episodi de la guerra de les llengües que l’Estat va reobrir a partir de l’Operació Ribot a l’Estatut. La sentència del Constitucional del 2010 va obrir la porta a la guerra de guerrilles que hem viscut els darrers anys, en què s’ha intentat convertir cada escola en un camp de batalla lingüístic i que ha fruitat en un grapat d’aules amb el 25% de castellà. El nou decret pretén fer avançar les posicions del castellà i, si és possible, ferir el procés sobiranista, tot d’una tacada.
Contràriament al que s’ha publicat, no crec pas que l’objectiu prioritari del decret sigui incentivar l’aparició d’una xarxa d’escoles que funcionin en castellà, com les escoles espanyoles a l’estranger. Si aquests liceus espanyols apareguessin, el decret els podria emparar econòmicament. Però, ara com ara, la clientela d’aquests centres monolingües sembla més aviat escassa. Malgrat la molta agitació mediàtica, el nombre de residents a Catalunya disposats a dur els fills a escoles d’aquestes característiques deu ser tan minso que, en vint anys, no n’han aconseguit muntar ni una. Compareu-ho amb els alemanys, els francesos o els japonesos, que sí que tenen centres en les seves llengües al nostre país. Per què uns sí i els altres no?
Probablement, ni els mateixos activistes espanyolistes es creuen que els escolars castellanoparlants pateixin problemes escolars assistint a classes en català. I és que, avui dia, el castellà és un recurs molt fàcilment adquirible en la societat catalana. Resultat: avui semblen comptats els progenitors que, de debò, volen enviar els seus fills a un centre que només funcioni en la llengua de Cervantes. El temps dirà si la subvenció ministerial acaba possibilitant l’aparició d’aquestes escoles, però el cert és que, fins ara, la demanda ha estat insuficient per generar una oferta.
L’operació ministerial apunta més aviat en una altra direcció, més sibil·lina i potencialment més perillosa: obrir una segona línia de front en el sistema educatiu català temptant un seguit de centres perquè esdevinguin bilingües o plurilingües, amb el castellà amb un paper notable -“ razonable ”-. Així, si algú vol batallar amb el seu centre, la llei l’empararà per aconseguir un 25% de castellà, però si ha de començar de zero o s’estima més estalviar-se mals rotllos, l’interessat té al seu abast 6.000 euros per fill per trobar un centre que li convingui.
¿Aconseguirà el ministeri el seu objectiu de fer créixer el nombre d’escoles en castellà? No és descartable. El decret podria fer aflorar a la llum pública un seguit de centres que, a hores d’ara, ja fan una part de la docència en castellà i que fins ara no n’han fet ostentació. La ironia del cas és que bona part d’aquests centres ja solen estar concertats, per la qual cosa, encara que atreguin nous clients gràcies a la seva nova visibilitat, difícilment podran optar a cobrar els 6.000 euros del ministre, que estan destinats a permetre l’accés a centres en castellà allà on no hi hagi oferta sostinguda amb fons públics. Així doncs, els candidats obvis als diners de Wert són uns quants centres privats que ara mateix combinen la docència en anglès i en castellà, i que releguen el català als marges del currículum. Noteu, doncs, la ironia: el ministre Wert pot esdevenir un ferm impulsor de la immersió a Catalunya... en llengües estrangeres, que aquesta no és nociva.
Enfront d’aquesta jugada, és lògic que el govern català intenti trobar vies legals i judicials per aturar les maniobres de l’Estat. Ara bé, a més d’aquestes actuacions defensives, fóra bo que s’emprenguessin mesures proactives per tal de reforçar el valor i la credibilitat del model de conjunció en català. Enunciem-ne dues. D’una banda, atès que és difícil que l’alumnat dels centres que no tenen el català com a centre de gravetat assoleixin el domini de la llengua, seria lògic que aquests alumnes no obtinguessin el Nivell C automàticament en acabar els estudis, de manera que l’hagin de demostrar examinant-se si mai opten a entrar a l’administració pública catalana.
D’altra banda, fóra bo que l’administració pública aprofités la conjuntura per impulsar sistemàticament la recerca sobre política lingüística educativa i l’ensenyament de llengües. Si volem que el públic català confiï en el seu model educatiu, convé que aquest demostri la seva qualitat constantment en multitud de treballs d’investigació, i aquesta és una àrea en què, per desgràcia, ara com ara som encara deficitaris.