Cap a l'hegemonia de l’extrema dreta finlandesa?
La coincidència de l'entrada oficial a l'OTAN de Finlàndia i les eleccions de diumenge passat, marcades altra vegada per l'ascens de l'extrema dreta, invita a fer una valoració que relacioni causalment aquests fets. Seria errònia. L'entrada a l'OTAN era un tema tancat i cap força política se l'ha plantejat seriosament durant la campanya. A Finlàndia la neutralitat sempre ha estat entesa com una opció purament realista que va néixer de la necessitat d'assegurar la supervivència d'un país petit al costat d'una gran potència com la Unió Soviètica en el context de la Guerra Freda. Aquesta neutralitat realista, no tan lligada a principis morals com en el cas de Suècia (defensa dels drets humans, antiimperialisme, democràcia, país d'acollida de refugiats polítics), és compartida per bona part de la població i és la que justifica avui l'entrada a l'OTAN davant d'una Rússia cada cop més imprevisible.
En l'extrema dreta finlandesa, tal com hem vist amb l'extrema dreta sueca i els Germans d'Itàlia, el discurs euroescèptic està avui en un segon pla, tot i haver estat fonamental durant tots aquests anys. La invasió russa d'Ucraïna mostra un cop més la capacitat de l'extrema dreta d'entomar contradiccions com ara les simpaties obertes cap a Putin, presents també en l'extrema dreta finlandesa. ¿Vol dir que aquesta extrema dreta és ara menys perillosa quan accepta l'statu quo geopolític i econòmic? No, precisament perquè el sistema polític actual, amb una extrema dreta ja en governs de coalició, pot continuar erosionant la democràcia quan els seus postulats són assumits per altres partits sense treure ni una bastida de l'estructura del sistema. El cas de l'extrema dreta finlandesa és paradigmàtic en aquest sentit.
L'extrema dreta finlandesa, Partit dels Finlandesos, era en la dècada dels 2000 una força molt minoritària. L'any 2012, empesa per les pors de la crisi econòmica, la por a la immigració en un context de deteriorament de l'estat del benestar i un euroescepticisme creixent, va aconseguir uns resultats extraordinaris amb el 19,1% dels vots situant-se com a segona força al Parlament. El partit va ser liderat durant aquest període per Timo Soini, un empresari de províncies que va combinar amb èxit un programa d'extrema dreta populista definit per l'euroescepticisme i l'antiimmigració amb una imatge de sobrietat que apel·lava directament a valors social-conservadors que connectaven amb capes molt àmplies de la societat finlandesa. En les eleccions del 2015, el partit va patir una lleugera baixada (17,5%) però va entrar per primera vegada en un govern de coalició conservador juntament amb el Partit del Centre (antic partit agrari) i amb el Partit de la Coalició Nacional (liberal-conservador). Molts observadors van considerar llavors que el Partit dels Finlandesos entraria en contradiccions ideològiques insalvables davant la responsabilitat de governar, començant pel líder del partit, que ja com a ministre d'Exteriors va aparcar el discurs contra la UE. Les primàries, després de la decisió de Soini de deixar el lideratge del partit l'any 2017, semblaven confirmar aquestes prediccions quan la victòria estreta de Jussi Halla-aho va acabar en una escissió. Halla-aho, un obscur acadèmic d'estudis eslavònics de la Universitat de Hèlsinki i autor d'un bloc molt llegit des d'on es reproduïa una xenofòbia (va ser condemnat per promoure discursos d'odi contra els musulmans) encara més desacomplexada i etnicista que la de Soini, va començar un gir marcat per una guerra "contra l'esquerra cultural" més en la línia de l'alt-right nord-americana, criticant obertament principis propis del liberalisme democràtic. Halla-aho va voler sortir del govern, fet que va provocar una escissió al partit quan tots els ministres del govern de coalició, incloent-hi Soini, juntament amb altres parlamentaris, van decidir continuar al govern i fundar un nou partit. El gir encara més cap a la dreta d'Halla-aho va ser validat a les urnes quan a les eleccions de l'any 2019 va calcar els resultats del 2015. Els escindits no van obtenir representació. Halla-aho, ja amb el camp obert i des de l'oposició, va consolidar el gir situant el partit més cap a la dreta tot agafant la bandera de la “guerra cultural contra l'esquerra” (feminisme, multiculturalitat, drets LGTBI, etc.).
No només hi ha una base social lleial als postulats de l'extrema dreta, sinó que aquesta està preparada per adaptar-se formalment als nous temps. Avui el partit s'ha rejovenit i és liderat per una dona, Riikka Purra, que manté les mateixes línies d'Halla-aho ben acompanyada per tiktokers (alguns seuran al Parlament) i un exèrcit de perfils a les xarxes socials que no només reprodueixen i naturalitzen discursos de la dreta més extrema, sinó que també inicien campanyes violentes d'assenyalament i assetjament contra activistes que recorden el feixisme dels anys trenta. El 20% obtingut diumenge passat, el millor resultat de la història del partit, prova l'èxit d'aquesta estratègia, i ens ensenya cruament que hi ha una massa social disposada a comprar discursos d'odi basats en la mentida i en la falta absoluta de respecte cap als principis liberals fonamentals.
La idea habermasiana de la discussió racional en un marc de diàleg com a estratègia d'aprofundiment democràtic i antídot contra l'extrema dreta sembla no poder sobreviure a la immediatesa i falsa simplificació algorítmica de les noves xarxes socials i influenciadors. El cas finès ens ensenya que potser començaria a ser hora de canviar d'estratègia per combatre una extrema dreta cada cop més ideologitzada, sofisticada i perillosa abans que les seves idees es converteixin en hegemòniques.