Cap comentari. Sigues el primer a comentar la notícia

L’altre dia diversos lectors, estudiants de català, residents a l’estranger (Baviera) em van fer adonar d’una cosa. De la diferència entre ells i els “mediterranis” a l’hora de voler pagar pels continguts culturals. Em posaven l’exemple de la Viquipèdia. Tots ells paguen, voluntàriament, a la Viquipèdia, perquè la fan servir, però els seus parents “mediterranis” se’n burlen. (I ja entenc que els “mediterranis” no tenim els sous que tenen ells, ni tant accés al mercat de lloguer, però també entenc que bé que gastem en telèfons cars.) Paguen un cànon, voluntari, per la ràdio pública. Tots ells són subscriptors d’aquest diari, que, m’alegra dir-ho, consideren essencial per saber “què passa a Catalunya”. I em van explicar, parlant d’això, un fet en el qual no havia pensat. Alguns dels parents d’aquests lectors alemanys viuen a Catalunya. I aquests parents no són subscriptors de l’ARA, però en llegeixen, sempre, els continguts gratuïts i el nombre d’articles als quals tens dret si no pagues. Em sembla que són deu. Per triar quin d’aquests articles llegir –han d’estalviar– fan una cosa, es veu: miren el nombre de “comentaris”.

Sempre m’hi aturo, als comentaris. Alguns dels lectors que escriuen habitualment ja els conec. Alguns, de vegades, em semblen brillants, un remat bo a la peça que han llegit. D’altres –com els que sempre, tracti del que tracti l’article, acaben parlant de la seva ceba– em fan riure molt. N’hi ha que fan correccions encertades. Però el que no m’imaginava és això: que els comentaris a un text determinin la posterior tria de lectura gratuïta. Hi ha la cançó aquella de Roberto Carlos, que diu “yo quisiera ser civilizado como los animales”. Doncs jo “como los alemanes”.