Cap a un catalanisme postnacional?

En un món cada cop més globalitzat, moltes persones es consideren ciutadans del món. És un sentiment perfectament compatible amb sentir-se, al mateix temps, català, europeu o de qualsevol altre lloc. Per sentir-se identificat amb un territori i la seva gent no cal ser nacionalista, una paraula, per cert, que a Europa crea un fort rebuig, ateses les barbaritats comeses en nom d’un pensament que no distingeixen del nacionalisme inclusiu.

El lloc de naixença i l’entorn cultural en què un es cria no són factors suficients per identificar-se amb un territori, una cultura o un projecte de país. El sentit de pertinença és una decisió purament personal. Per a molts, més important que el territori és el model de societat en la qual es desitja viure.

Des del seu origen a la meitat del segle XIX, el catalanisme ha passat per etapes ben diverses. Ara ens trobem al final d’una etapa esgotada que podríem anomenar de catalanisme autonòmic, basat en la Constitució espanyola de 1976 i l’Estatut d’Autonomia de 1979. Amb la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut de 2006 aprovat en referèndum pels catalans, l’elevat dèficit fiscal i la política recentralitzadora de l’Estat, el nacionalisme espanyol i la seva classe dominant expressaren clarament que no admeten que Espanya sigui un estat plurinacional.

Aquesta permanent negació ha portat a un punt d’inflexió del catalanisme autonòmic que acceptava formar part d’una Espanya moderna, democràtica i respectuosa amb les nacions que la composen. S’inicià així un nou període radicalment diferent. A Catalunya prenia força l’exigència del dret a decidir sobre el seu futur polític i al mateix temps es produïa un espectacular creixement de l’independentisme. S’ha entrat, doncs, en l’etapa del catalanisme independentista, en la qual una part significativa de la societat civil liderada per les classes mitjanes i populars està jugant un paper rellevant.

Aquest profund canvi polític ha estat possible gràcies a la convergència dels dos grans corrents nacionalistes: el progressista que ve de la tradició d’esquerres i el conservador que ha governat el país durant molts anys, juntament amb moviments postnacionalistes que posen l’èmfasi en un projecte col·lectiu de progrés social més just. Formarien part d’aquest darrer grup ciutadans que no es consideren independentistes però que veuen aquest procés com un instrument per fer la “revolució democràtica” que porti a la transformació del model polític i social.

Per aconseguir més suport en els referèndums sobre la independència, tant al Quebec com a Escòcia es va posar èmfasi en el postnacionalisme socioeconòmic, que es pot aplicar a aquelles persones per a les quals els conceptes de nació, cultura, història o llengua pròpia tenen poca significació, però a les quals per raons diverses -siguin ideològiques, econòmiques, de relació personal o de qualitat de vida- se’ls fa atractiva la comunitat en què viuen. La seva identificació amb el país no és identitària, sinó per conveniència personal. Si Catalunya pretén esdevenir un estat, necessitarà bona part del vot d’aquests ciutadans.

Les properes eleccions al Parlament de Catalunya no poden esdevenir només un plebiscit en què la independència sigui el tema únic de campanya. És imprescindible confrontar les diferents propostes polítiques, econòmiques i socials que en el futur hauran de configurar la política catalana. Els programes dels partits que proposen la independència, a banda de formular-ho clarament, han de donar resposta a les preguntes que es fan els ciutadans.

Si les eleccions al Parlament del 27-S donen una majoria de diputats a favor de la independència, s’iniciarà un procés polític que durarà un temps. Un referèndum haurà de determinar quina és la voluntat majoritària del catalans. Si la majoria opta per la independència, s’iniciarà un període transcendent en la història de Catalunya.

Tal com està evolucionant el món i les demandes ciutadanes, Catalunya, més d’hora que tard, aconseguirà ser un nou país membre de la Unió Europea. Si aquesta afirmació es compleix, el catalanisme haurà arribat al final d’un llarg procés. Iniciarà una etapa d’una nova dimensió, la d’un catalanisme postnacional, o catalanisme universal, que inclou tots els catalans, i que aspira a trobar el seu lloc a Europa i en la comunitat mundial de nacions. Un projecte de país pel progrés, arrelat en la cultura, la llengua i la història, i al mateix temps obert, inclusiu, respectuós amb les altres cultures, socialment just, col·laborador i solidari amb els altres pobles, i curós amb el medi ambient, permetrà contemplar el futur amb il·lusió.