"Si no canvia la cultura,
no canvia res"
Pepe Mujica
Fangar, femer o merder, un dels riscos del 12 de maig és que, de seguida i sense massa sorpresa, tornem a ser de nou al cap del carrer. Al mateix lloc, amb tot una mica pitjor, amb els mateixos nusos i amb la sequera trucant a totes les portes. Al capdavall, un país no canvia gaire en 54 dies. I al capdamunt, l’endemà, els dinosaures –que n’hi ha uns quants– continuaran allà. Ara bé, sí que sabrem com ha impactat en la societat catalana el darrer cicle polític, social i econòmic; set anys d’excepcionalitat repressiva encara irresolta, amb exilis vigents i una amnistia acabada d’aprovar; una guerra a l’Est, un genocidi a Gaza i una onada reaccionària global. I un nou cicle de corrupcions, de tots els colors en la psicopatologia del poder, vinculada als qui es van enriquir miserablement amb la pandèmia. Veurem què passa. També sabrem com s’avalua electoralment la darrera legislatura catalana, particular i singular, sorgida d’unes eleccions en què l’abstenció va fregar el 49%; aquella mateixa que va néixer amb un 52% independentista –tot i perdre 700.000 vots en la bugada–, que de poc ha servit i que va acabar dimecres passat pel desacord pressupostari per un casino –política de repòquers i farols– que no constava als comptes generals.
[Ingenuïtat democràtica, un creia que només calia la pragmàtica i transitòria decisió que ningú condicionés els pressupostos al Hard Rock –ben especialment els primers que ho van fer: el PSC–. I que l'endemà dels pressupostos, el necessari debat i la digna lluita contra el Hard Rock –que és tot un dilema sobre model de país– continués obert fins, temo, les instàncies judicials, que és on probablement s’acabarà guanyant, com tants altres conflictes de tupinada urbanística i ambiental. El futur no pot ser un casino tafurer, malgrat que el present ja ho sigui.]
Però indestriablement, el calendari ja diu que hi haurà, consecutivament, eleccions basques, catalanes i europees. Les basques es juguen en una clau interna força interessant, però no alteraran cap legislatura i revalidaran doble majoria sobiranista i d’esquerres amb una extrema dreta ínfima. En canvi, les catalanes del maig ja s'han carregat, d’entrada, els pressupostos de l’Estat. De sortida, ja es veurà. Si no fos poc, els comicis europeus del juny podrien fer un tomb que reconfiguri el mediocre club privat d’estats que és la UE cap a derives molt més que inquietants i regressives. Catalanes i europees, doncs, sí que poden, alhora, remoure el curs, el futur i el ritme de la legislatura espanyola. I de la catalana –ja veurem si treu cap l’ou de la serp, que cap poble està exempt de la bruta i brutal temptació xenòfoba–. Més. Després que aquest cap de setmana Putin torni a guanyar les eleccions –i no cal esperar cap recompte electoral per saber-ho–, a la tardor serà el torn dels EUA i l’alta probabilitat que Trump torni a l’ala oest de la Casablanca. A la Xina no hi ha eleccions i no calen, ni hi caben, pronòstics electorals. A Portugal l’extrema dreta ja és tercera força. A Itàlia governa Meloni i a l’Argentina, Milei. Els dinosaures també continuaran allà. Tot bones notícies, ja ho veuen. Ja som a un lloc pitjor.
La contingència ja és la norma de la tercera dècada del segle XXI, la polarització és una trituradora que tot ho trinxa i la xamba i l’algoritme han esdevingut factor polític. De la mateixa forma que, en plena emergència climàtica en l’era de l’antropocè, hi ha un nou agent social amb agenda pròpia que tot ho condicionarà i amb el que la política i l’economia mai no podran negociar res de res: el medi ambient. Tot és impossible fins que deixa de ser-ho. Però allò que semblava impossible poden ser tant bones notícies –l’amnistia, posem per cas– com les més pèssimes –que no plou i no vol ploure–. Ara mateix, el congost de la legislatura espanyola sembla que s’ha fet més estret i més escarpat, i des de dalt dels turons cauen més pedres i més tramussos. Què hi ha al final del congost –o com es farà de llarg creuar-lo– és tota una incògnita per a tots els implicats; què hi ha si no es recorre és, fa massa, una tèrbola certesa. Sobre el calendari, no hi ha eleccions espanyoles fins al 2027. Veurem què passa. Sobre el mateix calendari –i és de rebut que no en sapiguem res i, fins i tot, un bon senyal– hi ha una taula de negociació, nord enllà i amb mediador inclòs, per abordar una resolució democràtica al conflicte català –és a dir, al conflicte espanyol–. I uns quants patriotes amb toga, terminals directes del poder del Duc d’Ahumada, disposats a torpedinar qualsevol esbós de sortida democràtica a qualsevol conflicte.
Mentre el 12 de maig es resoldrà electoralment la correlació de forces d’un nou cicle, les precarietats i les violències, que sempre van de bracet i van a l’alça, s’aguditzaran. El risc d’exclusió social el tenim fregant el 30%. 7.148 desnonaments l’any passat a Catalunya, que continua encapçalant el funest rànquing sense solució de continuïtat. Nous desnonaments per risc d’ensorrament a les perifèries matxucades. Un camp revoltat –amb tota la raó pagesa–. Una cuinera assassinada i un pres suïcidat a la presó de Mas de l’Enric –i 41 suïcidis i 16 morts per sobredosi a les presons catalanes des de 2020–. Un jove a l’UCI a Castelló per agressió feixista mentre PP i Vox retiren el premi Guillem Agulló de les Corts Valencianes. Un centre d’atenció primària a Piera que concentra 30 agressions al personal sanitari en tres anys. I una lletania de mercat desbocat en l’ordre caníbal del món: la setmana clou amb un nou rècord del preu de l’habitatge a Barcelona, 1.178 euros. Passa el de sempre, hi hagi eleccions o no: que els mercats voten cada dia a tot drap i nosaltres només cada quatre anys. Fet i desfet, si hi ha una impotència democràtica –després que determinada política neoliberal s’hagi esmerçat a fons per desempoderar la política, afeblir cada Parlament i desdemocratitzar la democràcia– és la que remet al dret fonamental a l’habitatge. El fet és el mateix i els fotuts, els mateixos –com ens cantussolava l’Ovidi Montllor–. De nou el vell torna nou. En el cicle del bucle, sant tornem-hi. I sí: un dels riscos del 12 de maig és que, de seguida i sense massa sorpresa, tornem a ser de nou al cap del carrer. O en un de més incert encara. Però com deia una mare de les Madres de Plaza de Mayo: deixem el pessimisme per a temps millors.
