Opino que l’independentisme està massa atrapat en la lògica política partidista, tant la parlamentària com la governamental, tant en l’espanyola com en la catalana. Fatalment, s’alimenta de les provocacions exteriors i s’ennuega amb la política interior. I així es va fent mala sang. Es mostra ara irritat, ara abatut. Torna a aquell estat hipocondríac de fa anys, on cada matí es posava el termòmetre i es prenia el pols. Només parla a la defensiva. I repeteix una vegada i una altra el mateix. Cansa.
Una simple mirada a l’inici del seu desvetllament ens recorda que, precisament, l’independentisme es va treure la son de les orelles quan va donar per fracassada i superada l’estratègia dels partits, arran del fracàs estrepitós de la reforma de l’Estatut. La força de l’independentisme popular va ser prou gran per tombar tota esperança autonomista i provocar un gran terratrèmol als partits que fins llavors competien pel govern. És allò del procés “de baix a dalt”. L’auge de l’independentisme només es pot entendre com un desbordament democràtic popular per l’esgotament d’un partidisme eixorc.
De manera que aquell “Ho tornarem a fer” de Jordi Cuixart no es pot entendre com un “Ho tornaran a fer” els partits independentistes i els seus dirigents, sinó com un “Tornarem a desbordar democràticament les institucions polítiques”. I no tan sols perquè és difícil que els que no se’n van sortir el 2017 hagin après les lliçons, sinó perquè han tornat a quedar encallats en el mateix parany que el 2004 els va dur a suposar que era possible una reforma de l’Estatut en clau sobiranista. És a dir, que es podia negociar de bona fe amb Espanya. Les declaracions del ministre de la Presidència, Félix Bolaños, donant per mort el Procés s’assemblen molt a aquell “Hem passat el ribot a l’Estatut i no n’ha quedat res” d’Alfonso Guerra del 2005, encara que sense el mateix salero.
El clima polític popular que es va crear a principis d’aquest segle i que va quallar en les grans mobilitzacions a favor de la independència va ser resultat, en primer lloc, de deixar d’esperar res d’Espanya. I després, de passar del típic tarannà victimista del “Ja m’agradaria, però és impossible” a un descarat “Tenim el dret a decidir, i ho farem!” Ara hi ha un clar retorn a un victimisme que justifica el neoautonomisme, senyal d’una impotència que cada dia veiem representada, dolorosament, en la política institucional. Mentre el PSC-PSOE rebrega sense misericòrdia el Govern, els partits independentistes juguen a fer la fi del cagaelàstics. Qui diu que el Procés està mort, o congelat, és perquè torna a posar la vista només en la política de partit.
Sortir d’aquestes espirals, si no autodestructives, autoparalitzants, és complicat. I l’èxit de qualsevol intent benintencionat és imprevisible. Calen lideratges desacomplexats, amb mirades positives i empàtiques. Cal generar un relat lluny de lament jeremíac i amb capacitat de combatre l’adversari més amb humor que amb bilis. I és imprescindible recuperar l’autoestima i l’autoconfiança. A part, esclar, d’estar menys pendents de si ens miren des de fora, com de mirar-hi nosaltres. Per exemple, a l’ara tan ignorada Escòcia, on ja van per un 56 per cent a favor de la independència.
En aquest sentit, ens aniria molt bé comptar amb personatges internacionals a favor nostre com l’escocès Brian Cox, el Logan Roy protagonista de Succession. L’actor, en una recent entrevista (The National, 16 de gener), s’ha mostrat confiat en l’astúcia de la primera ministra Nicola Sturgeon, a qui ha recomanat que tingui en compte el que va passar amb el referèndum català (i hi ha qui diu que el món no ens mira!). Cox aconsella no actuar “com un toro en una botiga de porcellana”, reconeix l’actual frustració del moviment independentista escocès i espera que la independència no signifiqui una ruptura amb el Regne Unit sinó una altra mena d’unió. Tenim cap Brian Cox a mà?
