Cada any que es tanca ens sorprèn perquè el que va passar al gener fa la sensació que queda molt més lluny que fa un any. Perquè durant tot un any hem estat abduïts per una allau d’informació, en molts casos, prescindible, i hem perdut la noció del temps. Ens orienta que encara es conservin una mica les estacions i passem fred a l’hivern i calor a l’estiu, encara que sigui menys fred i més calor. Ja fa dies que ens diuen quina música hem escoltat, quines pel·lícules ens hem perdut, a quins llibres els hem de passar les pàgines, quines obres no es repetiran i a quines exposicions hem deixat d’anar-hi pensant que ja tindríem temps. No donem l’abast. No som joves però tenim la síndrome FOMO, la por d'estar-nos perdent el que no ens podem perdre. No compta haver passejat pel camp o haver tingut una conversa llarga amb una amiga; no n’hi ha prou amb haver destinat hores a la son o a un paisatge que es considera irrellevant. Procrastinar no té premi. Estar al dia és molt més esgotador que viure’l.
Això ens passa a nosaltres, que tenim el privilegi de viure gariebé com volem. El privilegi més gran del món.
Els anys difícils, els tristos, són llargs i s’aturen. Aquest any, també, hi ha els morts de cadascú, les separacions doloroses, les cases que s’han quedat buides i les que s’han enfonsat o han estat bombardejades. Hi ha les vides que ningú no explica i n’hi ha que s’expliquen i s’oblidaran, malgrat les plaques a les cases o els noms dels carrers. Els personatges secundaris són necessaris però menys atractius i no hi ha prou espai per a tanta imaginació. Sempre l’ocupen els mateixos. L’any continua corrent, peti qui peti, que ha d’arribar al seu final. Un altre any, del mateix segle, aquest que havia de ser tan diferent i que ho és, certament, en la nostra vida quotidiana. Però ple de silencis, encara, i de confusions i violències. Passen els dies entre el “no sé on anirem a parar” al “vivim més que mai i millor”. Tornen els fantasmes perquè no han marxat i marxen les certeses enmig dels obstacles o dels reptes, segons l’emprenedoria de cadascú. No escollim haver nascut en aquesta era. No triarem perdre’ns un futur llunyà.
Un nadó encara no sap que serà el primer a plorar quan comenci l’any nou i que sortirà el seu nom als diaris. Quan creixi ja no en sabrem res més.
2025 sona a any distòpic als ulls de la meva infància. De quan “més enllà del 2000” era una il·lusió i un programa de tele. Es fa estrany que arribi i, alhora, ja se’l veu ben normal. Ens hem cruspit un quart de segle amb tots els seus grumolls i les seves entranyes. No païm res perquè ni quan el món va aturar-se vam saber com fer-ho. De quan el món va aturar-se aviat farà cinc anys i no ha anat bé en general. Potser no hi havia prou unicorns. En concret no hi aprofundim perquè tothom té les seves circumstàncies. Algú sentirà més o menys nostàlgia quan es tanqui aquest darrer mes amb una festa absurda i la tradició d’ennuegar-se, algú altre mirarà amb deler com s’obren nous camins i se sentirà còmode aplicant la intel·ligència artificial a les seves rutines. Avançarem berenant contradiccions i aprenent alguna cosa nova, encara, quina sort, mentre estrenem aquest 25 de plata. El segle encara és jove però nosaltres som grans. El XX ja era vell quan nosaltres començàvem. És llei de vida, deien abans quan els homes i les dones es resignaven.
Posem expectatives i propòsits. Tornarà a ser divendres i diumenge i dilluns. Pels autònoms, gener és un mes de passar comptes. I les factures, començaran de zero.
