Caos organitzatiu al País Valencià
El desastre colossal causat per la gota freda que va caure el 29 d’octubre passat ha posat damunt la taula l’extrema dificultat de resoldre en el mínim temps possible el retorn a una normalitat acceptable. Han passat tres setmanes llargues i les millores són molt limitades. Ens trobem davant un problema que exigeix grans capacitats organitzatives. I no hi són o no han aparegut.
Un primer problema és la manca de plans de contingència. Com sabem, és un dels escarnis més cruels de la mala actuació del govern de la comunitat autònoma valenciana. Haver eliminat, com una de les seves primeres mesures, el “xiringuito” –així el van anomenar– de la Unitat Valenciana d’Emergències ha resultat ser un error gravíssim, ben previsible. Però tampoc sembla que hi hagués plans de prevenció civil en cas d’emergència per inundacions. El negacionisme ja no era només climàtic, sinó que era negacionisme del bon govern: una aposta descarada per viure i administrar comptant amb la bona sort. Ja fa mil·lennis que se sap que tanta imprevisió és una recepta per al desastre.
¿Si no hi ha plans de prevenció, com es poden mobilitzar experts –persones, empreses o institucions– que puguin atendre ràpidament una emergència per desastre natural? Ja s’ha vist que la generosíssima mobilització de voluntaris ha estat emocionant, però els mancava un disseny de conjunt de què fer, com fer-ho i amb quin ordre. Calia planificació i organització. Hi ha individus que, afortunadament, tenen capacitat organitzativa. Segur que molts d’ells es van implicar en col·laborar en la bona gestió de la postinundació i van fer el millor que es podia fer a l’escala de les seves forces o de les forces que van mobilitzar. Entre aquests individus amb talent organitzatiu segur que hi ha hagut empresaris, acostumats a organitzar sota la pressió de l’escassedat de temps disponible, constructors d’edificis i, sobretot, d’obra pública, acostumats a coordinar maquinària pesant, treballadors en espais canviants, gestors de xarxes de transport i comunicacions que han de fer front contínuament a incidències en el servei i en la xarxa i, sempre, l’exèrcit, que disposa de personal abundant i en guàrdia, i equipament, davant possibles alertes.
L’exèrcit ha estat, històricament, la pista de proves per a la capacitat organitzativa atès que en la seva acció es reuneixen tots els elements de la complexitat, de l’exigència de coordinació, del desplaçament territorial, de la mobilització de persones i de l’ús de grans equipaments i material, a més de la disponibilitat permanent. De fet, històricament, les noves xarxes ferroviàries del segle XIX van mobilitzar talent organitzatiu dels exèrcits per dirigir les companyies ferroviàries, durant la construcció de les xarxes, molt complexa, i després durant la seva gestió ordinària. En un àmbit similar, de menys escala, però sempre vital, hi ha els bombers.
No ens ha d’estranyar que entre els enginyers militars i els enginyers civils sempre hi hagi hagut una relació molt estreta. Uns i altres es dediquen professionalment a desplegar i supervisar iniciatives organitzatives complexes i a fer front, encara més complicat, a accidents i imprevistos. Tant les xarxes de transport com les d’energia han patit greus sinistralitats en algunes ocasions que han obligat a perfeccionar el rigor de la prevenció contra els riscos d’accident, d’explosió, de xocs, d’esfondraments, d’esllavissades, etc. Bona part de la legislació de regulació de la seguretat pública neix de la reacció a aquests desastres.
Sorprèn que, en ocasió del desastre que ha arrasat setanta municipis de l’Horta Sud, la Ribera Alta i la Ribera Baixa, no hagin aparegut més iniciatives d’aquelles empreses especialitzades en capacitats organitzatives complexes oferint més ajut directe. Han aparegut molts petits empresaris i persones físiques, com és propi del País Valencià, però pocs grans empresaris posant a disposició la seva maquinària i organització amb finalitats públiques. Més cridanera ha estat la inexistència de plans de contingència del govern autonòmic mobilitzant tots els recursos a la seva disposició. En absència de plans d’emergència i de disseny organitzatiu previ és inevitable recórrer a l’exèrcit, que disposa de mitjans i capacitat organitzativa per a urgències. Tampoc és estrany que sigui a l’exèrcit on apareguin currículums adequats per a les tasques de reconstrucció. Però, per part d’una administració autonòmica, civil, és una deixadesa greu confiar el seu rescat a l’administració militar. Vol dir que no s’havia pres cap mesura de prevenció i es confiava la seguretat dels ciutadans a la bona sort. Per no parlar de deixar construir habitatges i infraestructures de transport en zones inundables i, encara pitjor: amb autopistes i la muralla de la canalització del Túria. Vet aquí els problemes que no s’han arreglat i que continuen reclamant tota l’atenció ciutadana.