El president rus, Vladímir Putin, té a les seves mans una gran capacitat de causar mort, dolor i humiliació, però no guanyarà la guerra que s’havia imaginat. De fet, la va perdre el 25 de març quan la realitat de la reacció ucraïnesa el va obligar a abandonar la idea d’entrar a sang i foc a Kíiv i va haver de concentrar les tropes en el que anomena eufemísticament “complet alliberament del Donbass”.
L’actuació de terra cremada que havia desplegat en les carnisseries comeses a Txetxènia i Síria, on va convertir en objectius de guerra les infraestructures civils, inclosos hospitals i habitatges, s’ha repetit a Ucraïna però amb uns resultats imprevistos per a un líder autoritari envoltat de reverències. Si llegir la realitat és sempre difícil, encara ho és més en un règim basat en el temor i l’obediència i en el qual la llibertat de criteri es persegueix implacablement. Com en les millors èpoques, al Kremlin no hi ha supervivència sense submissió, i la crítica, la dissidència o la llibertat de premsa fa molts anys que es paga amb la presó o la vida. De fet, ahir mateix la Duma va aprovar també que la Fiscalia pugui tancar directament qualsevol mitjà internacional en cas que es consideri que dona informacions “hostils”.
Necropolítica
Putin ha substituït la política d’expansió econòmica –recolzat en la cleptocràcia– per la política de la mort. La invasió és incomprensible en una lògica de progrés intern, com expliquen els periodistes de Nóvaia Gazeta en la seva pàgina web allotjada fora de Rússia, on no poden treballar (Novaiagazeta.eu ): “La guerra és el resultat d’un llarg procés de substitució de la lògica del desenvolupament i la vida per la lògica de la destrucció i la mort, la lògica de la necropolítica”. La retòrica fa anys que dura. Si inicialment Putin parlava de creixement econòmic i renaixement cultural, fa anys que va començar “una rehabilitació històrica de Stalin i Ivan el Terrible”. Ja el 2014 el cap de gabinet del president deia obertament: “Sense Putin no hi ha Rússia”. A la cleptocràcia l’ha seguit l’expansionisme imperial i, un cop més en la història, el poble rus es presenta com una figura silent, la vida i la mort del qual està en mans dels mandataris del país.
Un règim autoritari està en millors condicions de guanyar una guerra per la capacitat de sofriment que pot infligir a la població, però la implicació de l’OTAN i l’acollida d’Ucraïna a la UE apunta a un estancament rus més enllà de la victòria militar sobre el Donbass. Una victòria que es pot consolidar per una destrucció brutal culminada amb el desplaçament de població que pot permetre el control polític i militar de la zona.
En els propers mesos s’haurà de tornar a la taula de negociació i el Donbass serà la peça d’intercanvi.
Un nou (des)ordre
La invasió d’Ucraïna ha portat un canvi de fronteres, però no allà on Putin s’esperava. Si volia emular Pere el Gran i Napoleó, la realitat avui és que el seu escenari ha passat de reconstruir la Gran Rússia a tenir l’OTAN ampliada al llindar del seu territori actual.
Ucraïna és avui un escut dels EUA en territori europeu per decisió europea. La incapacitat de la Unió per defensar sola les fronteres al continent ha reforçat l’Aliança Atlàntica i ha permès un pas de gegant en l’alineació de la UE amb els interessos dels EUA per fer front a la Xina.
Les relacions econòmiques de Moscou i Pequín desperten un temor fonamentat que el règim xinès pugui passar de l’ofensiva econòmica al terreny militar amb Taiwan en el punt de mira un cop ha culminat l’annexió i la desdemocratització de Hong Kong.
L’ampliació de l’OTAN es farà gràcies a una altra aliança amb el diable encarnada en el primer ministre turc. Erdogan és un dels nostres sàtrapes i, a canvi d’armament (6.000 milions en F16) i extradicions a costa un cop més del poble kurd, ha aixecat el veto a Finlàndia i Suècia.
En l’àmbit regional, Espanya ha ampliat la seva relació amb els EUA gràcies a la seva posició geogràfica i al suport obtingut a la política d’immigració, de contenció de la immigració africana –en bona mesura sudanesa– a través dels sàtrapes útils del Marroc.
El tauler internacional està en convulsió i apareixen nous actors al G-7 de Baviera, amb països molt afectats per la crisi inflacionària i d’abastiment energètic i alimentari, com l’Argentina, l’Índia, Indonèsia, el Senegal i Sud-àfrica. A l’altre pol es reunien virtualment els emergents (el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, els BRICS) convocats per Pequín i avui grans importadors de petroli i gas rus.
El tauler es mou perillosament a Europa en un món en crisi. Per a Europa el reforçament de l’aliança amb els EUA a través de l’OTAN és l’opció menys dolenta sempre que els nord-americans mantinguin la capacitat de ser un país exemplarment democràtic. No és una obvietat.
