Canvis esperançadors en el mercat energètic

La tornada de les vacances acaba sent el moment de l’any en què pot canviar més l’humor de l’economia mundial. Hi ha més perills en un setembre que comença que en l’inici d’un nou any. El neguit d’aquests dies es concentra en saber què passarà amb els preus de l’energia, amb la inflació, amb els tipus d’interès i amb els salaris. I és que, efectivament, aquestes incerteses condicionen moltes decisions, grans i petites. La incertesa més gran –la guerra d’Ucraïna– s’ha instal·lat com una llosa immensa al mig de les nostres vides, tot n’acaba depenent i cal aprendre a adaptar-s’hi.

Hem començat el setembre amb una notícia esperançadora: la Comissió Europea ha reconegut que cal reformar la regulació del mercat energètic. Ha trigat molt, però finalment ho ha fet. Veurem què en surt, de la voluntat reformista i de les urgències que la justifiquen. El mercat energètic es va començar a regular a escala comunitària fa uns vint-i-cinc anys i no només ha sobreviscut crisis econòmiques importantíssimes i confinaments globals, sinó que s’ha anat perfeccionant i sofisticant molt. Va introduir racionalitat econòmica i va organitzar-se com un mercat de subhastes, quan aquest era el millor disseny per afavorir els consumidors. Podem dir que ha funcionat molt bé mentre el mercat energètic ha estat estable en els seus paràmetres bàsics d’oferta i demanda d’energies. La seva lògica marginalista era idònia per governar petits canvis com els que es produïen en una situació de pau. Ha estat una eina positiva per incentivar la inversió en energies renovables. En una Europa molt integrada en les seves xarxes de distribució energètica, ha estat un èxit. Per això mateix la Comissió Europea ha estat tan reticent a canviar-lo, per a desesperació dels governs, que eren molt sensibles a l’impacte polític, via preus, de l’encariment de l’energia.

L’anunci de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que hi ha voluntat i urgència de canvi de model és, per tot això, d’extrema importància. La guerra a Europa ha canviat aquells paràmetres bàsics que havien justificat un cert estil de regulació del mercat. Era inevitable que hi hagués canvis davant de situacions en què els mercats deixen de funcionar normalment i en què el bé regulat esdevé un element clau del conflicte militar. Han trigat, però sembla que sí, que hi haurà canvis. Ja veurem quins seran, però la situació actual era insostenible. La regulació era única per a tota la Unió Europea (amb la recent excepció ibèrica), però cada estat acabava adoptant les seves mesures extraordinàries d’intervenció en el mercat energètic bé via preus bé via suport als ingressos dels ciutadans. Teníem un mercat únic, sí, però alterat per múltiples polítiques estatals que tractaven de moderar l’encariment descontrolat dels preus energètics. La integració havia saltat pels aires.

No està clar què es reformarà ni quant es reformarà. Sabem que l’energia s’ha encarit perquè hi ha menys oferta i més demanda, però també sabem que l’encariment és desproporcionat per la centralitat que s’ha deixat que guanyés el gas. Alguns operadors s’enriqueixen sense cap mèrit i obliguen els governs a aplicar-los fiscalitats extraordinàries. ¿Serà possible resoldre aquesta tensió sense tocar les subhastes diàries i la manera com funcionen? La temptació tecnocràtica serà tocar-les el mínim possible, però la pressió política anirà cap a qüestionar-les completament i retornar a polítiques “nacionalitzades” –sota control de cada estat–. Per qüestionables que siguin les subhastes, les polítiques estatals sense control poden ser encara pitjors. Per això sembla que el concepte de separar el gas de les subhastes energètiques és el més prometedor. Es podria mantenir un mercat energètic amb preus europeus integrats i significativament més baixos que els actuals i acotar la pressió de l’increment dels preus al mercat del gas. Això reduiria molt la tensió política sense destruir les virtuts d’un mercat integrat.

Si no funcionés una reforma en aquesta direcció, els passos següents serien en la direcció d'augmentar la fragmentació. En darrera instància és possible –era el que hi havia i alguns països és el que tenen– que demandants i oferents s’espavilin sense subhastes i sense integració forçada dels mercats. Cadascú fa les seves ofertes i busca els seus clients en funció dels seus costos i la seva expectativa de guanys. Encara no hem arribat a aquest punt, però ens hi estem acostant.

En qualsevol cas, amb unes inflacions disparades a causa de l’impacte dels preus de l’energia i amb unes reivindicacions salarials que poden esclatar aquesta tardor, amb el perill que això suposa de transformar la inflació de transitòria a permanent, el que és segur és que hi haurà canvis i que les institucions europees s’esforçaran per estar a l’altura dels desafiaments. N'estarem tots molt pendents, pel que ens hi juguem.