Canviar el treball, canviar la jubilació
Confesso que la idea de jubilar-me sempre m’ha fet pànic. Tinc un caràcter creatiu acompanyat de certa hiperactivitat que no em permeten valorar una etapa que se suposa que serà més joiosa perquè ja no tindré l’obligació de treballar. Clar que estic a la quarantena i encara no he notat els estralls del pas del temps sobre la meva energia. Imagino que, per això, tinc el cinema com a vocació. La de cineasta, com qualsevol altra carrera artística, és una carrera de fons, plena d’incerteses. Sense oblidar-nos que el treball creatiu no deixa de ser dur, per molt que l’hàgim volgut romantitzar. Si no fos per autèntica vocació, dedicar-s’hi no semblaria pas una bona opció, sobretot per a qui busca camins tranquils. Sense anar més lluny, el cineasta Manoel de Oliveira va dirigir el seu darrer curt als 107 anys i la francesa Agnès Varda va dirigir una minisèrie als 91 anys, ambdós poc abans de morir. I la llista de cineastes que segueixen treballant passats els 80 anys és prou llarga: Clint Eastwood, Jean-Luc Godard, Ken Loach, entre d’altres.
Aquesta reflexió ve a tomb de les estadístiques recents facilitades per l’Idescat que preveuen que la població activa a Catalunya es doblarà cap a l’any 2031, arran de l’allargament de l’edat de jubilar-se fins als 67 anys, i de l’informe publicat per Fedea en què s’alerta que retardar la jubilació augmenta cinc punts percentuals el risc de morir entre els 60 i els 69 anys. Són notícies que venen impregnades d’un imaginari sobre la jubilació basat en la idea que el treball és una mena d’esclavitud. Si bé és cert que hi ha professions que, per la seva naturalesa, impliquen un risc físic o psicològic que s’ha d'anar valorant a mesura que els treballadors compleixen anys, aquest imaginari revela que no hem fet encara els esforços necessaris perquè els anys en actiu no siguin vistos com l’antesala, una mena de previda, per poder començar a viure i gaudir de veritat del nostre pas pel món. ¿No seria més sensat albirar un context laboral satisfactori per a tothom? ¿És aquest desig realment una utopia?
L’imaginari cinematogràfic al voltant de la jubilació és un indicador de com seguim d’ancorats en aquesta concepció tortuosa del treball. Els personatges jubilats que tenen paper protagonista comencen a viure de veritat i a descobrir aspectes desconeguts i apassionants de la seva existència a partir del moment que deixen de treballar. Ikiru d’Akira Kurosawa segueix un funcionari diagnosticat de càncer que descobreix el sentit de la vida poc abans de morir, mentre que Gran Torino de Clint Eastwood mostra com un obrer vidu i racista canvia la seva perspectiva amb l’arribada d’immigrants asiàtics al seu barri. Sense oblidar-nos d’Up, el celebrat film d’animació de Pixar, que mostra com en Carl pot només complir el somni de la seva vida quan arriba a la tercera edat. Tanmateix, el que penso que realment tindria sentit és complir somnis en cada etapa de la vida i que el treball no només no en fos un impediment sinó potser un altre somni en si mateix o, si més no, una porta cap a ells.
