Canviar de llengua

La segona cosa que més m’agrada del món és tornar a casa. La primera és marxar-ne. M’he acostumat a escriure aquests articles lluny dels meus llibres, el meu armari, la meva taula, el meu llit. També lluny de la gent que estimo i de la resta de coses que fan que una casa ho sigui del cert: el panorama de la ciutat obrint-se davant meu amb la primera llum del dia, el camí diari per tornar-hi al vespre, la nevera mig buida i el soroll de fons d’una ciutat d’on no soc capaç d’anar-me’n.  

Ara tinc el mar davant, provo d’escriure en una residència aïllada, la remor és la de la tramuntana espetegant contra els vidres i l’horitzó, una confusió de blaus i algun veler perfilant la línia del final. És primavera. Sopant, amb la resta d’escriptors amb qui compartim aquesta vida momentània, com una mena de família provisional que no hem escollit, parlem de llengua. Fa dies que saltem del català al castellà, que barregem paraules i formulem mescles estranyament sorprenents. Com sempre passa en moments així, en què el debat es formula com si les dues llengües, el català i el castellà, estiguessin en igualtat de condicions, arriba l’experiència del castellanoparlant que s’ha sentit expulsat per algú de parla catalana: algú que es resistia a fer-se entendre o que no volia canviar de llengua de cap manera. 

Un, sovint, no escull les batalles on posa el cos i, com en una condemna d’on és impossible sortir-ne, responc amb pedagogia: que aquest és un cas aïllat, que la realitat és diferent i la nostra xacra és la de canviar sempre i prescindir de la nostra llengua —ho fan el 75% dels catalanoparlants, diuen les enquestes—, que no s’ha de convertir un cas particular en universal, i un llarg etcètera de justificacions on ens hem acostumat a descansar.

Aquesta mateixa nit, al llit, decideixo llegir un document que tinc pendent a l’escriptori, el dossier que acaba de publicar l’Ajuntament de Barcelona amb seixanta-vuit accions per promoure l’ús del català a la ciutat, una proposta de pla d’acció en el marc del Pacte Nacional per la Llengua. El diagnòstic és clar: els joves no el parlen, el català no funciona com a element cohesionador ni de pertinença a la comunitat i hi ha una desconnexió emocional envers la llengua. És una manera analítica, com distant i freda, de dir que la cosa no va bé. 

Hi ha mesures interessants, n’hi ha d’altres que no tant. No m’aturaré ara a comentar-les. Em quedaré amb el que sento en apagar l’ordinador i abaixar la pantalla, una mena de nus a la gola que em diu que el que és fonamental, rere tanta estadística i tanta proposta, no hi és. I es tracta del pinyol de l’assumpte, penso, d’aquells prejudicis mil·lenaris que han encetat, de fet, la discussió d’aquest vespre. Prejudicis mil·lenaris que cal fer capitular amb arguments tan obvis com poc arrelats: que si la terra s’ha de treballar, la llengua també s’ha de cuidar; que només fent viure les coses es demostra que les coses són imprescindibles; que sols roman el que es repeteix i sols es conserva allò de què es té cura; que la llengua és poesia i sentiment i tot el que vulgueu, però que és també una cosa útil i necessària; que compartir la teva llengua és una forma d’invitar algú a conèixer un món desconegut; que el gest més hospitalari que existeix és el de donar la benvinguda a aquell que no és igual a tu. En definitiva: que desitjar parlar la pròpia llengua no és senyal d’odi, sinó un desig que els parlants de llengües hegemòniques no tenen, perquè se’ls presenta en forma d’obvietat —i aquest és el signe del poder i el privilegi: l’obvietat. 

Que, potser, està molt bé fer que la llengua soni atractiva i que vulguem seduir aquells que no la parlen. Però que, al cap del camí, aquí hi ha una guerra lingüística i les bases ètiques del debat no s’han ni mig entès. Ho demostrava fa uns dies un article publicat a El Mundo, que afirmava que promoure institucionalment de mantenir-se en català és una manera de practicar l’odi. Potser hauríem de començar pel començament i fer entendre d’on venim, on som i cap a on anem. No ho sé. 

Ara penso, mentre la tramuntana continua espetegant i gairebé se m’escola als somnis, que potser m’he de repetir tot això perquè, al final, ara que el dia s’apaga, descobreixo que he estat més de sis hores escrivint històries en català, poemes en català, articles en català. Tal vegada ho dic perquè la veu egoista de dins em pregunta qui em llegirà d’aquí a uns anys, per a qui és que escriuré en el futur. No ho sé. Potser és que vull poder tornar sempre a casa i dir amb la meva llengua les coses que la fan —els llibres, l’armari, la taula, el llit— i saludar, altra vegada, la gent que estimo.