Canviar de dieta per salvar el clima

Deixem d’enganyar-nos: la dieta mediterrània pràcticament ja només existeix en la nostra imaginació, i el dia que es mori la iaia se n’anirà a la tomba amb ella. Amb prou feines celebrarem xatonades i calçotades, per allò de la reafirmació identitària, i alguna escalivada a l’estiu per solucionar els sopars aquells que fa una mandra insuportable posar-se a fer. Fins i tot donant per bo el pa amb tomàquet com a vegetarià, en fem un gra massa de carn al mix alimentari de la nostra dieta. Ens agrada, ens homenatgem i celebrem els diumenges amb graellades, com un cant als plaers de la vida. I aviat els dies de cada dia serà com passa a l’Argentina, que si no hi ha un bon tall al plat ens semblarà que no hem menjat. Com escrivia fa poc la Lara Bonilla en aquest diari, les autoritats sanitàries no deixen d’avisar-nos que els 165 grams per persona i dia que ens cruspim cada dia-entre la vedella, el pollastre i el fuet-és el doble del que es recomana.

No cal insistir-hi gaire, ni fer més polèmiques ni cunyadisme (gran concepte encunyat darrerament sobre les declaracions de càrrecs polítics sense cap mena de coneixement tècnic sobre el ministeri que trepitgen cada dia). Ja sé que vosaltres coneixeu un polígon on us venen la carn molt bé de preu, però menjar-ne no li surt gens barat al planeta. És fàcil d’entendre: com més amunt de la cadena tròfica, benvolguts cunyats i cunyades, més éssers vius han de morir per alimentar qui és a dalt de tot. En realitat, més que una cadena és una piràmide i, si som molts al cim, la base ha de ser molt grossa, cada cop més grossa. El 40% dels cereals del món i un terç de les captures pesqueres es dediquen a fer pinsos per als nostres entrecots. Tot i que, segons l’ONU, amb un 15% d’aquest gra s’acabaria la fam al món, la soja no deixa de devorar terres de conreu al Con Sud llatinoamericà: un 80% o un 90% és per engreixar vaques i pollastres. Ja us podeu imaginar quants conflictes socials i ambientals això hi genera per l’apropiació i destrucció de terres forestals, a mans de grans conglomerats agroindustrials. A l’Àfrica passa el mateix: el corrent migratori més gran de la nostra història no se’n va a viure a Canton o Pequín per continuar menjant arròs, com podreu comprendre, i allà hi ha molt camp lliure per al gegant asiàtic, mai més ben dit. Si el 1950 es consumien 44 milions de tones de carn, d’aquí cinc anys seran 320 milions. No vull ni pensar què passarà el dia que els indis es facin ateus.

Com explica el Javier Guzmán, director de Justícia Alimentària Global, en un interessant article aparegut al voltant del polèmic informe de l’OMS que relacionava el consum de carn i el càncer, “en aquests moments la ramaderia consumeix el 37% dels plaguicides i el 60% dels antibiòtics i produeix una tercera part del nitrogen i del fòsfor que contamina l’aigua, i és el responsable directe del 18% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle”. Energèticament, allò del chicken or pasta que sempre pregunten les hostesses als vols internacionals no admet gaires dubtes: per produir una quilocaloria de blat se’n necessita mitja d’energia fòssil, mentre que es necessiten 5,6 d’aquestes quilocalories vegetals per convertir-les en una quilocaloria de pollastre. El consum energètic per unitat de proteïna vegetal, soja per exemple, és vint vegades inferior si volem que tingui forma de porc.

I no cal anar a la pampa o a l’Àfrica negra per veure els impactes d’aquesta addicció a la carn: la contaminació per nitrats als aqüífers de la comarca d’Osona no deixa de créixer, atès l’impacte de la producció porcina. Gairebé set milions de caps a tot Catalunya, l’any passat. Estalvieu-vos l’acudit fàcil, perquè no té cap gràcia: només el 40% de les fonts analitzades a la comarca gironina estaven per sota dels límits permesos de nitrats, i els nivells pugen cada any.

Aquests dies en què les elits mundials intentaran canviar el rumb del planeta a la Cimera del Clima a París penseu-hi, la nostra forquilla hi té molt a dir. Intenteu només, en la pròxima costellada, potser al moment cigaló -que és quan el cunyat ja ha fet la travessa de la Lliga i del procés i pot parar una mica d’atenció-, fer una petita reflexió. La dieta mediterrània, que en pau descansi, només reflectia les limitacions del nostre entorn, i és gràcies a la saviesa que contenen tots els taboules, gaspatxos i tombets que hem arribat fins aquí. No hi ha prou aigua, terra, atmosfera i energia per sostenir una alimentació tan intensament carnívora, per molt que les revolucions tecnològiques ens prometin el contrari. Menjar carn no és cap dret, alimentar-se bé sí, i cal fer espai al nostre món perquè sigui possible aquest dret. Feu el que vulgueu amb la vostra salut, però vigileu el que feu amb el planeta i la vida de la resta de carnívors, o vegetarians.