Ha tornat Trump. El personatge sembla tan potent que té tothom fascinat, uns aplaudint i altres tement el que aquest home pot provocar. Que, des del meu punt de vista, pot ser molt greu. Però, per entendre què ha passat, cal mirar més enllà d’ell: sempre, en determinades situacions socials, apareix algun ego desmesurat, aparentment causant de tots els canvis, quan, de fet, el cabdill sol ser fruit d’unes circumstàncies que el fan possible. I quines són les que han propiciat l’arribada de Trump?
En el passat, diversos moments han presentat una configuració social semblant a l’actual: són moments en què es produeix un canvi d’elits dominants, com està passant ara als EUA. Un nou grup de magnats, els que tenen les regnes de les noves tecnologies, han acumulat fortunes inimaginables fins ara, gràcies als processos de mundialització, que els han permès poder xuclar riquesa gairebé del món sencer. Ja fa anys que han tractat d’imposar, amb bastant èxit, les seves condicions als governs, amenaçant amb retirada de capitals, tancament de serveis informàtics, deslocalitzacions... Ara ja no en tenen prou: per què no actuar des dels governs directament, ocupant-los i podent eliminar qualsevol mena de lleis, poders i obstacles que s’oposin als seus negocis?
La seva manera de procedir és sempre molt semblant: prioritat al més fort, que teòricament beneficiarà tothom, una idea que ara han exemplificat amb l’exemple de la copa de cava. Nacionalisme a ultrança, Deutschland über alles, America first, etc. Afany imperialista, anunciat des del primer moment. Masclisme exacerbat: les dones al servei dels homes, i dels homes forts, els vencedors. I a fer criatures, que és el seu destí. Populisme: per arribar al poder en les societats democràtiques necessiten vots de la majoria, a la qual sedueixen amb promeses de prosperitat. Recordeu: la “camisa azul” de la Falange era d’un color “neto, entero, serio y proletario”. Alguns sabem el tracte que es va donar al proletariat sota la dictadura franquista. Negació del saber, que pot arribar fins a la crema de llibres.
Però hi ha més, encara: també necessiten eliminar les construccions legals anteriors i els aparells democràtics que les sostenen, com els Parlaments, que podrien posar traves a les seves ambicions. Per una raó poderosa: s’han de desfer de les elits anteriors, que encara tenen força i es recolzen en l’estructura legal i institucional. En el cas actual, tot això amb una transparència brutal, anunciada sense pietat ni subterfugis des del primer dia. La prepotència, presentar-se com capaços de tot, és també, efectivament, una característica d’aquests aspirants a dictadors, que utilitzen la por per imposar-se.
Hi ha, però, em sembla, dues diferències substancials amb el passat. La primera: en els casos anteriors, sempre hi havia alguna força que quedava fora de la seva influència i que, tard o d’hora, acabaria guanyant la partida i restablint alguna forma d’equilibri. L’Imperi Romà va ser liquidat pels bàrbars, en molt temps, esclar, que llavors tot era molt més lent. Els Estats Units van vèncer el nazisme. Ara, però, tots estem en la mateixa olla, ja no hi ha ningú fora, excepte la Xina, potser, que aparentment segueix el mateix camí de capitalisme salvatge, encara que apunta ja en molts moments a l’enfrontament per l’hegemonia mundial. Però si hem d’esperar de la Xina la preservació dels drets humans...
La segona: tampoc de lluites internes en cal esperar gaire; la classe treballadora, durant molts anys, es va enfrontar a la burgesia, li va posar límits i li va arrencar avantatges. Per raons molt diverses, ja no fa aquest paper: la classe que avui s’ha creat als antípodes d’aquesta nova elit està formada bàsicament pels immigrants, els pobres dels pobres, sense cap mena de poder per enfrontar-se a res. I que amb la seva arribada més aviat han suscitat el temor dels treballadors autòctons, que, sovint, preferirien que se'ls expulsés i, per tant, donen suport a les polítiques de la dreta.
Dit tot això: enfonsar-nos en el pessimisme i en la por no són solucions per a res. Hi ha lògiques molt potents en la història, però el futur mai està escrit, i és possible que ja apuntin altres forces socials encara no visibles que puguin arribar a fer de contrapès. Cal que ens unim, que ens deixem de baralles internes que de cop són ridícules davant la magnitud del que pot passar. Una vegada més, ens caldrà molt optimisme de la voluntat per fer-hi front, però la història ens diu que, malgrat tot, la humanitat ha estat capaç de fer avançar la civilització i que les ganes de viure i perviure han acabat sempre vencent en les catàstrofes.
