Canvi d’equilibri al Pròxim Orient (1967)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Santiago Nadal (Lleida, 1909 - Barcelona, 1974) al setmanari 'Destino' (17-VI-1967). Traducció pròpia. Avui fa anys del final d’una de les “guerres llampec” més memorables del segle XX: l’anomenada dels Sis Dies, entaulada el juny del 1967 entre Israel i una coalició àrab integrada per la República Àrab Unida (nom oficial d’Egipte), Síria, Jordània i l'Iraq.

S’ha produït una commoció fantàstica al Pròxim Orient, una de les regions més importants del globus. Un petit país –ho és més que Catalunya– amb dos milions i mig d’habitants, rodejat del tot per l’odi de quaranta o més milions d’enemics, ha esdevingut la primera potència de la zona. Aquest canvi prodigiós s’ha fet encara més prodigiosament: en una guerra amb weekend. És a dir, la lluita va començar un dilluns, el passat 5 de juny, per acabar divendres. Els generals israelians van poder celebrar –si era això el que desitjaven– el “cap de setmana” després d’haver canviat la posició del seu país i la de mig món. Les fronteres temporals d’Israel voregen el canal de Suez. Per primer cop en la seva història es pot ben dir que la gran via marítima és verdaderament internacional: a una banda, Egipte; a l’altra, Israel. Amb això, i només amb això, tot l’equilibri del Pròxim Orient podria considerar-se alterat en 180 graus. Per damunt d’això, hi ha l’aclaparadora i fulminant derrota militar àrab i la consegüent victòria israeliana. El resultat de la guerra es fa sentir inexorablement. Israel, com diu un observador francès, ha mostrat que Nasser, el president d’Egipte, és “un tigre de paper”. I aquesta és una constatació curulla de conseqüències polítiques. Una guerra que ha durat menys d’una setmana i que estava del tot decidida el primer dia. Per a aquesta contesa els àrabs havien rebut armes de Moscou, material de combat i municions per valor de tres mil milions de dòlars. És a dir, uns 180.000 milions de pessetes. Xifra respectable. Tot aquest ingent cúmul d’equipaments i provisions militars ha estat aniquilat en un àtom. Aquesta consideració ha de pesar seriosament en l’ànim dels membres de la “direcció col·lectiva” de la Unió Soviètica. El Kremlin ha estat sempre molt prudent en política exterior. I en aquesta matèria –m’agrada insistir en aquest punt– ha seguit la tradició del tsarisme. El lector pot repassar la Història si ho necessita i té paciència per fer-ho. I veurà que Rússia no ha intervingut gaire en cap guerra europea si no ha estat a causa de patir una agressió o, si més no, a la defensiva. L’Imperi dels tsars no era una potència agressiva. Si ho examinem bé, no ho ha estat tampoc la Rússia comunista. La seva intervenció a la Segona Guerra Mundial fa ser, evidentment, forçada: Hitler va travessar el Nemunas com l’havia travessat, més d’un segle abans, Napoleó Bonaparte. [...] Però tot això és aigua passada. La guerra ha acabat i comença la gran batalla diplomàtica, que serà, sens dubte, molt més difícil. Més “dura”, fins i tot, en el seu gènere, que la contesa militar. Els àrabs intenten afrontar la nova fase mantenint la duresa de les posicions i efectuant un lleuger canvi de front. [...] De sobte, el coronel Bumedian, president d’Algèria, ha fet la seva aparició. Cal que es faci perdonar pels exaltats àrabs “revolucionaris”: és l’home que va enderrocar a Ben Bella i l’ha fet desaparèixer de la vista del món. Bumedian creu que li ha arribat l’hora de substituir Nasser... [...] Bumedian potser està disposat a convertir Algèria en el “satèl·lit número u” de Moscou en el món àrab. [...]