Això dels humans no està gaire ben fet. Com la resta dels éssers vius, som un producte de l’evolució de la vida en el planeta durant uns 3.800 milions d’anys. Els nostres cervells ens permeten fer coses magnífiques: ciències, arts, filosofia, tecnologia..., però tenim cervells que també presenten deficiències de disseny, guies emotives, més racionalitat individual que col·lectiva, i tendències al gregarisme i a la credulitat política, moral o religiosa. Som racionals, diguem-ne, només a temps parcial.
Avui, un gran repte recorre la humanitat: un canvi climàtic en bona part provocat per les accions humanes. Aquest repte, té solució? Si som mínimament crítics i ens fixem en dades quantitatives, la resposta no és ràpida ni clara (disposem de bons informes: IPCC del Grup d’Experts de Nacions Unides, 2022; AEMA 2023, 2021; OBERcat, 2023; La transició energètica a Catalunya, 2022, Col·legi d’Enginyers de Catalunya, 2022).
Plantegem-ho d’una altra manera. Com s’enfronta la humanitat a aquest repte global? Doncs ho fa sense estructures eficients de governança i amb un mapa polític estructurat en estats amb interessos sovint contradictoris (les conclusions de les COP resulten decebedores).
Addicionalment, algunes tendències dificulten les respostes. Citem-ne un parell: la demografia global i el benestar de les classes mitjanes dels països en desenvolupament.
Demografia. Les previsions apunten un augment de la població mundial fins als 10.500 o 11.000 milions (amb un punt màxim a la dècada del 2060 o del 2070). Donat que la població actual és d’uns 8.000 milions, això representa un augment entre un 31% i un 37%. Es tracta d’un increment notori que suposarà una creixent demanda d’energia, béns, serveis i alimentació, cosa implicarà un augment significatiu de productes que més contaminen (ciment, acer i productes nitrogenats/agricultura), la majoria dels quals necessiten energia de fonts no gaire electrificades.
Benestar i classes mitjanes. Més enllà de reduir la pràctica de malbaratament de recursos, començant pels hiperrics (1% de la població mundial), cal considerar les demandes de consum i més benestar de les classes mitjanes dels països en desenvolupament. Només les de la Xina i Índia inclouen més població que tota la Unió Europea (450 milions). I cal afegir les del Sud-Est Asiàtic, Àfrica i Llatinoamèrica.
Sabem que malgrat els esforços per substituir les energies fòssils (carbó, petroli i gas) per energies hidràuliques, solars i eòliques terrestres o marines –tot i que tampoc estan exemptes d’ombres ecològiques (neocolonialisme tecnològic, residus, pèrdues de diversitat)–, els índexs actuals de CO2 de l’atmosfera segueixen creixent (les energies fòssils suposen encara un 80% global). L’energia nuclear de fissió és una ajuda per a la descarbonització, però tot plegat resulta molt insuficient per revertir les conseqüències de les dues tendències assenyalades.
D’altra banda, els estats tenen incentius per no implementar polítiques de transició energètica que vagin en perjudici del benestar de les poblacions respectives, ja que estan immersos en un món de competència global. Si tu redueixes energia i consum intern i els altres l’augmenten, probablement quedaràs marginat en els índexs relatius de riquesa i de benestar. És a dir, ens situem davant del dilema tipus qui li posa el cascavell al gat? La Unió Europea ho intenta fer parcialment. Però, alhora, també incentiva el consum de béns i serveis dels ciutadans (serveis, oci, turisme, etc.), tant des de les institucions públiques com des dels actors privats. Una esquizofrènia que porta a la pregunta “en què quedem?”.
El canvi climàtic ens enfronta a objectius econòmics, socials, polítics i ecològics que són contradictoris. Sabem que no tot el que és desitjable resulta compatible. Cal jerarquitzar objectius (descarbonització?). De fet, sembla irresoluble el trilema de voler assolir alhora objectius: ecològics de control del canvi climàtic, socioeconòmics de riquesa i benestar, i de justícia (arquitravar llibertats, igualtats, equitats i eficiència). Els equilibris es poden aconseguir entre dos d’aquests tres pols, però entre els tres sembla improbable. El resultat és inestable en un context de competència global entre estats que crea tensions socials i territorials entre potencials guanyadors i perdedors.
Què ens queda com a estratègia? Més i millor governança global a mitjà termini, més accions i polítiques públiques macro i micro, més pressió ciutadana als governs, i més i millor recerca científica dirigida a solucions tècniques a curt termini. El paper de científics i enginyers és un element clau. Cal trobar solucions factibles –l’energia solar que arriba a la terra en una fracció de segon cobreix amb escreix la demanda de tota la humanitat–. I cal aprendre a acumular l’energia produïda.
Necessitem científics i tècnics ecològicament motivats. I sobretot lideratges polítics potents i informats que pensin i actuïn a mitjà termini en termes regionals i globals. Hem de procurar superar l’estadi d’éssers racionalment irracionals. No per solidaritat o altruisme, sinó per egoisme col·lectiu.
