El canvi climàtic no es veu, es viu

Estem vivint uns dies de calor intensa, sense humitat ambiental, i la resposta dels paisatges és l’aparició de focs en molts indrets del territori, fet que provoca una intensa preocupació social. Som en un context de crisi climàtica i socioambiental molt gran, resultant de dinàmiques històriques diverses rigorosament científiques, i tot i així encara hi ha incrèduls, hi ha amplis sectors de la societat que no han fet seva aquesta realitat contrastada des de les ciències del clima. Un dels principals problemes per a la seva comprensió és que la font principal de la crisi climàtica és l’alteració atmosfèrica, climàtica, ambiental, sens dubte la més perniciosa a hores d’ara, provocada per les emissions dels gasos d’efecte hivernacle –molt principalment el diòxid de carboni, l’impacte del qual és l’imparable augment de temperatura.

Aquest gas d’efecte hivernacle, tan perjudicial, no es veu amb l’ull humà, i no crea alarma social: la societat no s’inquieta. En canvi, la societat és lògicament crítica quan els impactes són visibles; actua davant d’impactes fàcilment observables, amb obres civils, infraestructures, pedreres, processos urbanístics, abocaments incontrolats, etc.  

Les emissions de CO₂ no es noten a nivell visual, hom mira el cel i no nota cap impacte, l’ambient atmosfèric es mostra visualment impol·lut, clar, diàfan. És impensable motivar sobre una cosa no visible, immaterial, però, tanmateix, l’alteració fisicoquímica de l’atmosfera que no es manifesta de manera perceptible és el principal problema ambiental del moment històric, del qual es deriven, entre d’altres, uns impactes difícilment visibles i sobretot no governables –el tan preocupant escalfament global–. Els humans podem prendre mesures correctores dels impactes a la biota (per exemple, respecte d'una pedrera, una obra pública, depurar els abocaments als rius) però la intervenció humana, pel que fa a la correcció de les alteracions fisicoquímiques a l’atmosfera, és nul·la. És aquí on rau el problema.

Creiem que en un context de crisi com aquest és oportuna l’actualització de conceptes en matèria de territori i medi ambient. En aquesta línia, el paisatge –des d'una visió actual– s’entén com una expressió híbrida, d'història natural i d'història social; és lluny de les visions separadores clàssiques (natura per un costat, humans per un altre).

Així doncs, el paisatge no és vegetació o ecologia estrictament, sinó que és també una expressió d’història social, escrita no tan sols als pergamins, sinó en el territori; no amb tinta i ploma clàssiques, sinó amb les eines de cada moment històric, amb la tinta de la suor esforçada dels homes i dones humils, del territori.

Ens cal entendre que el paisatge no està quiet, no és una foto fixa. És dinàmic, canviant, amb un metabolisme que els humans governem petitament. Els nostres boscos catalans, sense intervenció humana per producció primària, mitjançant la ingovernada fotosíntesi, incorporen en creixement anual una mitjana d’unes tres tones per hectàrea cada any. Ho fan en forma de fusta de dreta, és a dir, en creixement vertical del arbres i en expansió horitzontal, ocupant conreus i pastures abandonats. 

Alguns vectors clau dels focs actuals (anomenats de sisena generació), generadors del que es considera la tempesta perfecta, són: 30ºC de temperatura, 30% d'humitat i 30 km/h de velocitat del vent. Cap dels tres està sota el control humà.

El paisatge del segle XXI, com diu el paisatgista atent, és cal·ligràfic i literari. Ell mateix (el paisatge) ens diu tal com és, amb una diafanitat que la societat contemporània tenim dificultat de llegir. Es fa recomanable una nova alfabetització, una urgència de capacitació per a la seva comprensió. De manera especial, cal que el bosc sigui socialment explicat, des de la complexitat que té, sense exclusivitats disciplinàries sinó al contrari, des de les anàlisis multidisciplinàries, tot reconeixent que al bosc hi ha una botànica, una ecologia, però també una química, una física, una silvicultura, una antropologia i, molt especialment, unes formes de cultura locals en el territori, que són claus per al manteniment d’un territori viu i actiu, culturalment divers, que conviu amb una biodiversitat que és l'expressió de sostenibilitat del territori. 

Aquest dies de foc al cap de Creus, el massís del Montgrí, Santa Coloma de Queralt, Ventalló... sorgia la següent reflexió: si no ha fet mal a persones, ni masos, ni al patrimoni arquitectònic, ni a cases... l’any que ve la superfície forestal tornarà a ser tota verda. 

La majoria d’aquests territoris, particularment el cap de Creus i la serra de Verdera, ho han viscut incommensurables vegades, i la vegetació local té experiència evolutiva i es refarà amb tota probabilitat.

Som conscients que la nostra reflexió no està en línia amb la consternació imperant, altrament comprensible, quan els humans ens trobem davant l’espectacle infernal de les flames ingovernables –que no deixen indiferent a ningú, ni a nivell humà ni en cap ésser viu del lloc afectat– i generem un mostrari mediàtic, complementat amb declaracions polítiques de govern a totes les escales: alcaldes, protecció civil, bombers i voluntaris locals, i gent del territori, lluitant en alguns casos heroicament per parar la devastació del front del foc. 

Tanmateix, el foc, ens agradi o no, ens posa al lloc existencial on som: modestos homínids, la realitat palmària dels quals és, encara que a vegades no ho sembli, que no governem les forces de la natura.

L’emergència climàtica i les seves manifestacions creixents van molt de debò.