El canvi de cicle es fa esperar
Pintava que hi podia haver un altre doblet de Ferrari, i va acabar sent de Mercedes, fidel a la tradició de l’insuls circuit de Sotxi. La F1, on per molta precisió que hi hagi no tot són faves comptades, ja té aquestes coses. I la Scuderia també.
Dissabte, després de la quarta pole per a Leclerc, molts donaven per fet que els de vermell podrien encadenar una nova victòria. I quan la teoria del “començament d’una nova era” ja s’escalfava a la banda, de cop i volta un plantejament de la cursa estrany de l’equip italià, o si més no discutible, va fer que la cridessin i li diguessin que es tornés a posar el xandall d’estar-se a la banqueta.
Ahir molts van criminalitzar Vettel per la manera com va interpretar l’estratègia de l’equip. Jo no ho faré. Primer, perquè desconec si era prou clara abans de començar. I, segon, perquè ja porto prou temps en aquest món per haver vist moltes vegades que aquestes situacions es repeteixen de manera cíclica. I no passa res.
L’avaria al cotxe de l’alemany ens va impedir saber si Leclerc hauria pogut contactar amb Bottas i si hauria tingut un ritme prou alt. Que, per cert, no li vam veure. Perquè una cosa és el ritme per a la pole i una altra a la cursa. I, sobretot, ens va deixar sense saber què hauria fet Vettel en el moment clau.
Quan Seb va plegar va reclamar per ràdio la tornada dels “fucking motors V12”. Aquells que tantes hores de glòria van donar a la mítica formació. Esclar que aquest any Ferrari torna a disposar d’un bon motor, potenciat encara més per l’evolució de l’aerodinàmica del cotxe, com vam veure a Singapur.
Tot i que feia dos mesos que no guanyava, Hamilton continua sent el gran favorit per al títol. Però Mercedes ja no domina amb l’autoritat d’abans, i això és conseqüència de la feina dels italians. Si ahir hagués guanyat un Ferrari, avui potser començaríem a llegir teories sobre un hipotètic “final de cicle” dels de l’estrella. Penso que encara és massa aviat per afirmar-ho, tot i que d’indicis n’hi comença a haver.
A la F1 tot és cíclic. L’èxit i també el fracàs. I, evidentment, les mostres de rebel·lia de les grans estrelles. Només és qüestió de tenir paciència per anar veient com van canviant les tornes. Esclar que de vegades n’hi ha que s’entesten a trinxar els cicles. Com McLaren, que al 2021 tornarà a portar els motors Mercedes que tants èxits li van donar. Pel camí haurà quedat el ridícul amb Honda -agreujat ara pel rendiment dels Red Bull- i la transició amb Renault. Massa canvis i poca paciència.
