Els canvis de mentalitat són lentíssims: acostumen a tenir un abast transgeneracional. Les idees muten amb més rapidesa però també triguen anys. La mentalitat és el sistema operatiu; les idees, una part del software. Les modes, en canvi, són cosa de mesos, i els argumentaris, de setmanes. I després hi ha això del Twitter, tan volàtil: qüestió de minuts i, amb una mica de sort, d'hores. L'episodi dels indults als presos polítics catalans s'hauria d'avaluar també des d'aquesta perspectiva. Avui dia sembla que les ocurrències sorgides a les xarxes socials, o les entrevistes periodístiques fetes amb l'única intenció d'obtenir un titular prou primari per tenir ressò a les esmentades xarxes, ja comencen a declinar. Allí les coses no arriben ni tan sols a la categoria de moda, que és un fenomen amb un recorregut una mica més llarg. En relació al tema genèric Catalunya-Espanya, és a dir, més enllà de la qüestió concreta dels indults, la transformació de mentalitat de ben segur que no la veurem. En canvi, és possible aspirar raonablement a presenciar una mutació important d'argumentaris en les properes setmanes. Tot indica que pot ser així, però mai no s’han de descartar contingències que precipitin els esdeveniments en una altra direcció.
El principal canvi en l’argumentari està relacionat amb el reconeixement del caràcter polític del conflicte. Sembla poc, però és molt. Fins fa ben poc, l’assumpte havia estat tractat oficialment com un simple conjunt de d’infraccions del Codi Penal. Tot plegat permetia emprar una curiosa argúcia dialèctica basada en afirmar que, en realitat, l’únic que es castigava eren les accions contràries a la llei, no les idees en si mateixes. Immediatament després, però, les esmentades idees s’associaven amb la violència, etc. Es tracta d’un truc argumental molt fluixet, però sens dubte funcional. En el cas dels moviments independentistes del País Basc, el truc requereix un molt agosarat acte addicional de prestidigitació consistent a parlar d’ETA com si fos una organització plenament activa. De fet, els diputats del PP, Cs o Vox al Congrés es refereixen avui a ETA com un dels grans problemes d’Espanya. Aquestes fal·làcies no s’acabaran de cop i volta, evidentment, però cada dia que passi resultaran més extravagants. Hi ha argumentaris que es fan durar artificialment en els mitjans de comunicació –l’atribució a ETA dels atemptats de Madrid, sense anar gaire lluny– però, tard o d’hora, les martingales erosionen greument la credibilitat de l’emissor. A llarg termini no són un bon negoci.
El principal problema que planteja el gir que comentem és que condueix de manera inevitable al veritable nucli de l’assumpte: el del reconeixement de Catalunya com a subjecte polític específic, no subsidiari. És probable que aquest acabi sent el límit real del debat per part del govern espanyol. Vull dir que una cosa és mantenir una entretinguda conversa sobre el dret a l’autodeterminació (amb la ben legítima intenció de no acceptar-lo, per descomptat) i una altra de molt diferent plantejar la qüestió del subjecte polític. El dret a l’autodeterminació és un predicat mancat de sentit si no té un subjecte (polític) previ. Reconec que tot plegat sona una mica críptic però aquest és el rovell de l’ou de la qüestió. Exemple: l’ONU assumeix el poble saharaui com un subjecte polític específic, mentre que el Marroc el considera només una part del Regne. En conseqüència, l’ONU troba legítim el dret a l’autodeterminació d’aquest territori i el Marroc no. Fixem-nos que el problema de fons és, doncs, el del punt de partida, no el d’arribada.
En definitiva: la normalització d’un veritable canvi d’argumentari implica un bucle difícil de desfer. El reconeixement del caràcter polític del conflicte (admissible per les dues parts) porta sense remei a plantejar l’existència d’un subjecte específic (inadmissible per al govern espanyol en la mesura que implica de facto l’assumpció del dret a l’autodeterminació). A aquest bucle tan complicat s’hi afegeix, a més, la impugnació global sobre la mateixa legitimitat del diàleg, que és tot just el que fan PP, Cs i Vox. Històricament, el recorregut polític de les actituds antipolítiques (i aquest n’és un exemple de llibre) ha estat més aviat escàs: se sol traduir en soroll i gràcies. Si aquesta impugnació genèrica sobre la legitimitat del diàleg acaba confluint amb la impugnació igualment genèrica –però en aquest cas provinent de l’independentisme testimonialista– sobre la utilitat del diàleg, ja podem plegar.
Ferran Sáez Mateu és filòsof
