Canto jo, la muntanya balla i nosaltres ens enamorem

No hem sortit de la pandèmia que hi ha guerra a Europa. No hi ha dia que l’estat del món no em recordi l’escena de Casablanca en què Ingrid Bergman a li diu a Humphrey Bogart allò de: “Tot el món enfonsant-se, i nosaltres triem aquest moment per enamorar-nos”.

Fins i tot el cinquè aniversari de l’1 d’Octubre, un dia que milions de catalans guarden amb legítim orgull entre els fets més preuats de la seva vida, ha quedat fastiguejat per l’última i qui sap si darrera crisi del Govern, en un abans i un després cruel per als que varen plorar tants anhels.

I amb tot, el país és viu i continua produint obres excel·lents. Parlo de Canto jo i la muntanya balla. Primer va ser la novel·la d’Irene Solà. Al costat de personatges de carn i ossos portats al límit de la seva existència, parlen els núvols, els cabirols o els esperits del bosc. Una proposta nova, jove, rica, sonora, original, d’aquelles que, com deia l’Emili Teixidor, demanen al lector un punt d’esforç (que aquesta és la gràcia, perquè a tothom li agrada que li apugin el llistó).

Portar-la al teatre demanava molt talent per sostenir l’argument sense trencar la màgia. Però la dramatúrgia de Clàudia Cedó, dirigida per Guillem Albà i Joan Arqué, ho ha aconseguit.

Assegut a la incòmoda butaca del Teatre La Biblioteca, a Barcelona, vaig estar davant d’un espectacle d'avantguarda que prestigia la cultura catalana i, per tant, la universal, amb el seu risc i atreviment. Un país és més que la seva política i la cultura és més que les sèries televisives de les plataformes. És allò que demana un esforç i ens apuja el llistó. I enamora.