O ens en cansem o ens en cansem

“O pressupostos o pressupostos”, va dir el conseller Giró, en al·lusió a aquell “O referèndum o referèndum” que va proclamar Carles Puigdemont l'any 2016, i que va donar peu a la triomfal història que tots coneixem. Ara, després que la CUP hagi fet el que era previsible (una mala passada vestida amb molta retòrica), la portaveu de Junts per Catalunya, Mònica Sales, ha dit, inspirada: “O vetllem pel 52% independentista o vetllem pel 52% independentista”. No hem de descartar que apareguin noves expressions dins d'aquesta línia: “O socialistes o socialistes”, podria aportar Salvador Illa, tornant a oferir-se com a oposició constructiva i tal. La líder dels comuns, Jéssica Albiach, va respondre a la (no) decisió de la CUP autoafirmant-se: “Som on érem ahir”, va remarcar. Com que ho va dir en dimarts, també podia haver dit: “O som a dilluns o som a dilluns”. La ja esmentada Sales va afegir encara una altra frase de les grans ocasions, extreta i versionada del repertori cupaire: “No enviarem el 52% a la paperera de la història”. Per la seva banda, la portaveu d'ERC, Marta Vilalta, va trobar arribat el moment de fer un anunci il·lusionant: “Continuarem insistint-hi fins al final [a acordar els pressupostos amb la CUP] perquè és la millor manera d'evitar les temptacions sociovergents”. Com aquell qui diu, preparant el terreny: en cas d'acabar aprovant els pressupostos amb els socialistes, això seria culpa de la sociovergència, però ERC no hi tindria res a veure, a pesar de tenir la presidència del Govern.

En definitiva, cada partit vol fer veure que treballa per salvaguardar la majoria independentista, que existeix en l'aritmètica parlamentària (la suma d'ERC, Junts i la CUP efectivament arriba al famós 52%) però que no s'ha activat mai: ben al contrari, el que hem vist en el que duim de legislatura, i durant tota l'anterior, és la brega constant entre els socis de govern, amb la CUP en segon terme fent costat puntualment als uns o als altres segons li convenia. Quan s'ha presentat la primera ocasió d'exercir el famós 52%, que era amb dels pressupostos, la CUP ha vist el moment d'abandonar aquest paper secundari i tornar a posar-se de protagonista: ara gaudeixen el moment, i l'allarguen tant com poden.

La negociació s'estirarà, doncs, fins al darrer moment, amb aquest mal costum que han adquirit els polítics d'exhaurir els temps per donar a entendre que allò que fan és costós i difícil. Pel camí gesticularan tant com puguin i diran frases com ara “No va de tal, va de qual”, o bé “No abaratim el somni”, o el que sigui. En realitat, l'únic que intentaran no serà protegir cap suposada unitat independentista, sinó calcular com poden fer quedar l'adversari (soci o no) de la pitjor manera possible quan aquesta unitat torni a quedar en no res. En bona mesura, la política catalana s'ha convertit en un assortiment de frases fetes que es repeteixen de forma mecànica, i en una representació tirant a còmica i de desenllaç gairebé sempre previsible. O no ens movem d'allà mateix o no ens movem d'allà mateix.