La canonada d’Instagram

Ai, verge santa del Remei, vós que sou tan complidora... A la Xina han descobert que una cascada molt visitada i fotografiada i instagramejada és en realitat una canonada, i ja em perdonaran per la rima.

A molts de nosaltres, de vegades, el turistam ens atura pel carrer: “Pertxone, ¿Siagratxa Femíllia?”, et pot dir l’un. I tu, sense dubtar, l’envies cap a la placa fotovoltaica del Fòrum, amb un somriure. “Sinyiorita, pegdone, ¿un tablao flemencou?”, et diu l’altre. I tu, sense dubtar, l’envies a la cua de la metadona, desitjant-li una bona estada. Aquestes petites maldats es compensen quan el guiri ets tu i li preguntes a un taxista on dinar bé. Culpa teva si no ho portes treballat de casa. Mereixes ser estafat.

Aquesta cascada, però, és tota una altra cosa, i ens planteja un dilema moral. Ens agradava en tant que cascada i ens deixa d’agradar en tant que canonada. Ai, passa sovint, això. Li dius a un nen que aquesta croqueta és de pollastre i li agrada, però no li diguis que és cervellet que –i farem servir la paraula clàssica– “arrojarà”. Un dia vaig ser a Andorra i vaig dormir en un hotel, magnífic, al costat del riu. Tota la nit, aquella fressa del riu em semblava relaxant, agombolant. Què hauria pensat si la mateixa, la mateixa fressa exactament, fos la d’una autopista? El soroll seria si fa no fa el mateix. Doncs que no era relaxant ni agombolant, sinó estressant i irritant.

Hi ha un ocell, allà on visc, que fa talment el soroll d’un petard. Un xiulet, com de piula. És un ocell. Per tant, m’agrada. Si el mateix xiulet fos d’una piula em queixaria que m’espanta el gat.