El Canigó de la Revolució
Aquesta és una de les places més concorregudes de Gràcia. Inicialment havia estat dedicada a la reina Isabel II, però després de l’expulsió dels Borbons va passar a dir-se de la Revolució. Llavors hi funcionava el mercat del barri, que a finals del segle XIX es va traslladar a la Travessera de Gràcia i va canviar el nom pel de Mercat de l’Abaceria. La plaça viuria diversos canvis de nomenclatura a partir de la restauració borbònica, i durant la dictadura franquista es va dir de la Unificació, fins que a la Transició va recuperar el nom amb què sempre la van conèixer els veïns.
La plaça de la Revolució de Setembre de 1868 és un espai més llarg que ample, amb dues fileres de xicrandes sota les quals hi ha uns bancs públics plens de jubilats i criatures jugant. Una font, un quiosc de premsa tancat, un aparcament subterrani i terrasses que, a aquestes hores del migdia, estan a vessar de gent. En un extrem, a l’embocadura del carrer Verdi, hi ha el bar Canigó, un dels locals més veterans que queden oberts a Gràcia. Fundat el 1922, aviat farà cent anys de la seva inauguració.
La família Parcerisas el va agafar quan era una bodega de vins a granel. I li va posar aquest nom tan muntanyès per l’amistat que tenia amb el propietari d’un altre bar carismàtic, el Montseny de la plaça del Diamant, desaparegut ja fa una dècada. Aquells anys va passar a fer esmorzars per als veïns. I, de mica en mica, la seva cuina es va imposar com un dels millors reclams del local. Quan se’n va fer càrrec el fill del fundador i la seva esposa, el senyor Miquel i la senyora Enriqueta, ja era un lloc de truites extraordinàries, d’entrepans saborosos i de croquetes casolanes.
Jo en vaig ser client habitual durant els anys que vaig viure al barri, a l’altra punta de la plaça. Hi anava cada matí a fer el cafè amb llet i després, a la tarda, m’hi reunia amb Xavier Sabater a conspirar. En una de les taules del Canigó, sota la mirada atenta del penó d’una coral claveriana, va nàixer la polipoesia. Per les nostres tertúlies hi van passar des d’Enric Cassases i Carles Hac Mor fins a l’enyorat Josep Batlló, que poc després obriria la veïna llibreria Taifa. Llavors el bar era un dels centres tel·lúrics de Gràcia. Cada tarda s’hi podia trobar el gran Víctor Nubla, que el feia servir com un dels seus despatxos per organitzar l’underground barceloní. I s’hi deixaven veure més habitants del barri, com els músics Oriol Perucho i Anton Ignorant.
A la dècada dels 90 el negoci va passar a les netes del fundador, dues germanes que van començar a tancar al matí i el van orientar com a bar de vespres. Les tapes i els entrepans continuaven sent igual de bons que sempre, i la taula de billar es va convertir en un punt de trobada entre els amics, abans d’anar a sopar o al cinema Verdi. Durant sis anys, amb la meva parella de llavors, la pintora Montserrat Domínguez, hi anàvem a diari. Era com el menjador de casa, com l’oficina on es discutia tot. A poques passes d’aquí vivia la fotògrafa Consuelo Bautista i el meu soci, el Rafael Metlikovez, a qui vèiem sovint.
Va passar el temps, ens vam mudar quasi tots a altres barris de la ciutat i els besnets del fundador es van fer càrrec del bar. La mitjana d’edat de la clientela va baixar i van tornar a recuperar l’horari diürn. Ara, amb un públic nou, és aquell lloc que visito quan vaig per Gràcia, encara que sigui per fer-hi el tallat. I entre el brogir de la gent encara em sembla veure cares familiars que ja no són entre nosaltres. Com si el Canigó ens esperés a tots a la vella taula rodona de marbre, on vam passar tantes hores perdudes.
