El “Canigó” i el Consell d’Europa (1985)
Peces històriques
Del pedagog, crític i escriptor Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921-Barcelona, 2010), membre de l’IEC, al diari Avui (10-XII-1985). Avui és el Dia Europeu de les Llengües. Fa trenta-nou anys d’aquest article que Triadú va publicar el mateix dia que es difonia una llista de suport al II Congrés Internacional de la Llengua Catalana convocat per la primavera del 1986 a diversos indrets de la catalanofonia.
A les darreries del mes de desembre de 1885, Verdaguer trametia els primers exemplars del poema Canigó a alguns dels seus amics. Amb aquest fet, l'aparició del poema i la seva difusió, s'acomplia un esdeveniment històric del signe més positiu imaginable en aquells moments, ja que amb Canigó el poeta dotava de contingut nacional el retrobament genuí de la llengua que havia estat, i era, L'Atlàntida, el seu gran poema anterior. Perquè en els pocs anys que separen l'acabament del primer poema del començament de l'elaboració de Canigó, Verdaguer havia passat d'una inspiració «hispànica» i ahistòrica a una posició èpico-llegendària genuïnament catalana. Centrant el tema al Pirineu i a l'època comtal i abacial de l'any mil, el poeta retrobava amb pols segur i en el seu punt just els orígens de la nacionalitat catalana. [...] L'exaltant i dramàtica epopeia verdagueriana ens hauria de fer pensar, a les portes del centenari de Canigó, com ens hem de presentar a Europa, ara que amb la realitat i amb l'excusa de la integració ens hi podem acostar més, sense, però, haver-nos-en separat mai. Hi ha almenys dos perills: que ens hi presentin globalitzats, és a dir, despersonalitzats com sempre (amb matisos) o bé minimitzats, com una llengua més de les anomenades llengües minoritàries. [...]
La globalització ja no és un perill, sinó la pràctica d'una política segons una mentalitat àmpliament representada entre les classes dirigents espanyoles. La minimització, en canvi, és un perill més subtil. Consisteix a presentar-nos al Consell d’Europa com una minoria més, quant a llengua, de les que corren pel cel comunitari. Al cap de cent anys de la publicació d'un poema com Canigó i al cap de més de cinquanta de l'Estatut del 32, que declarava el català llengua oficial, ens exposem que ens equiparin, per exemple, a les autèntiques minories lingüístiques que formen els parlants d'una llengua diferent de la nacional, com els alemanys del nord d'Itàlia o de certs municipis de l'est de Bèlgica. El nostre cas no és aquest ni tampoc el de tot d'altres llengües històriques que es defensen com en un reducte assetjat —i que, per descomptat, mereixen tot el nostre ajut i la nostra solidaritat. Cap d'aquestes llengües, però, totes elles amenaçades, no té una cultura vigent equiparable a la nostra. Per tant, l'ajut i la solidaritat no volen dir confusió. Al contrari, exigeixen una clarificació prèvia. La nostra llengua ha de presentar-se al Consell d'Europa com la llengua d'una nació sense Estat, en la qual, tanmateix, tant s'escriu la documentació oficial i notarial com la recerca científica, tant la poesia èpica com la de l'anomenada postmodernitat. I si no s'hi etiqueten els productes comercials és per prohibicions antigues i pressions recents, amb pèrdua de consciència col·lectiva. I si no la fan servir certs funcionaris serà, encara, perquè el centralisme interior és de resultats més reals que l'europeisme lingüístic d'exportació.
