Canícula crònica
No crec en una economia que fa pobres i mata de fam
Jaume Balmes
Hiperrealitat iniqua, potser caldrà recordar, enmig de l’agost i segons dades oficials, que un 29,8% de la societat catalana no es pot permetre ni una sola setmana de vacances. No pertoca afegir el matís temporal d’enguany, com si fos una xifra circumstancial, excepcional o passatgera fruit d’un mal semestre. No. La dada, malauradament, és crònica, constant i estructural des de fa massa temps. Fins allà on es perd la memòria dels records dels que sí que podem estiuejar –els que no poden, no en tenen–. Ens podríem remuntar fins al 2008, quan la dada era del 36%. El pic àlgid arribaria el 2013, quan afecta un 48% de la societat catalana, segons l’històric de l’Enquesta de Condicions de Vida. Remuntar-se al 2008 no és balder: és l’inici inacabat, només el prolegomen, de les crisis encadenades, simultànies o consecutives que ens assetgen. D’ençà del 2008, fa 16 anys que parlem d’exclusió residencial, desnonaments diaris i orgia immobiliària sense solució de continuïtat. Per contra, el preu de l’habitatge s’enfila sense aturador. No cal aclarir qui guanya i qui perd, perquè sempre han guanyat, i han perdut, els de sempre. Però una dècada i mitja perduda –impotència democràtica, inacció pública, mosques contra canons– dona per a molt i per a tot. El passat gener la Cambra de Comerç ja alertava que l’esforç per pagar el pis estava en màxims històrics. Aquest agost, canícula perpètua, el Consell de la Joventut ha recordat que el preu del lloguer supera en 80 euros el sou mitjà d’una persona jove. Un jove català necessita el 100% del salari per pagar-se el lloguer i això que Catalunya encapçala el rànquing estatal d’emancipació juvenil, amb un minso 20,9%. El 79% no pot fer-ho.
Que gairebé un de cada tres catalans no es pugui permetre anar-se’n de vacances ni una sola setmana i que el 80% dels joves no es puguin emancipar ens permet viatjar cap a una de les darreres radiografies socials del país, publicada el passat mes d’abril per ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) en un altre dels seus valuosos informes periòdics. Allà ens recorden que vivim en un context alhora crucial i frustrant en què les desigualtats creixen en un context d’inestabilitat geopolítica global, crisi ecosocial sistèmica, cicle inflacionari amb pèrdua de poder adquisitiu, polítiques socials amb baixa capacitat d’incidència i acceleració tecnològica “que qüestiona els fonaments del nostre mode de vida”. El darrer Insocat, número 17 d’una llarga sèrie que ja dura una dècada, porta per títol Cronificació de la pobresa i creixement de la precarietat. Llegir-lo és una onada de calor que ja sabem que no marxarà, que estarrufa la darrera neurona, que abrasa el present i que és com si anés calcinant –incendis– cada probabilitat futura d’un horitzó distint. Com si fos un incendi forestal social de sisena generació, sense GRAFs, ni bombers voluntaris, ni ADFs, ni cap Pla Alfa a nivell 4 davant un avís de perill extrem. Es fa força difícil resumir una síntesi de 47 pàgines –i només pertoca recomanar-ne la lectura sencera–, perquè també està plena de matisos, complexitats i multidimensionalitats. I de rostres, rastres i restes –infants, joves, dones i persones migrants, especialment–. Però, en essència, del que ens alerten les 120 entitats socials que s’apleguen a ECAS és que no ens en sortim i que no fa pinta que ho puguem fer si res –més aviat, si moltes coses– no comencen a canviar: “Fem molta contenció sense abordar els problemes de fons”. És a dir, que això no va de xapa, pintura i vernís, sinó de com trontolla i s’esquerda l’edifici sencer i de com “la pobresa s’intensifica, es diversifica i s’escampa per Catalunya”. També va d’aparences aparents –atès que estem en mínims històrics d’atur (9,1%) i atur juvenil (20%) i les desigualtats, com el dinosaure, continuen allà– i de realitats reals: ara com ara, el 46,5% de la nostra societat té dificultats –de moltes a algunes– per arribar a final de mes.
Per això l’ecografia que fan, alhora gèlida i tòrrida, podria descriure’s com una analítica detallada on es confirma que aquí no hi ha res de conjuntural i tot és estructural i sistèmic: “Agudització de les situacions de pobresa extrema i descens generalitzat en la qualitat de vida”; “realitat social complexa i tensionada”; o “clar empitjorament de la privació material severa que afecta un 8,9% de la societat”. I el moll de l’os d’una estructura social delmada i corcada per les desigualtats: “Una quarta part de la població de Catalunya està en risc de pobresa o exclusió”. 24,4% des de fa anys i panys. La precarietat en el treball, la feblesa del model econòmic, la manca d’inversió en el sistema de protecció social i la creixent incidència de l’habitatge com a factor d’empobriment –viure de lloguer triplica el risc d’exclusió– són alguns dels fets més determinants. Al capdavall, el passat 1 de juliol l’economista Albert Carreras, que trobaran sovint en les pàgines d’aquest diari, sostenia categòric: “El nostre model productiu és que som excel·lents en contractes escombraria”. L’Insocat 17 constata que ja hem arribat al punt que un 16,4% dels assalariats estan en risc d’exclusió, en el ja no tan nou fenomen de la pobresa assalariada, que afecta directament un 10% dels treballadors. Mentrestant el 20% més ric ingressa cinc cops més que el 20% més pobre.
També ho explica el fet que el creixement del PIB s’hagi desacoblat definitivament de cap progrés social, com certifica la mateixa UE. I que la segregació, la polarització i la dualització social –ens enriquim i empobrim alhora– són la nostra realitat ja no es pot amagar sota cap estora. És massa evident que això és el brou predilecte de l’auge caníbal ultradretà. A ECAS ho detecten arreu: "el descontentament afavoreix els populismes d’extrema dreta, que instrumentalitzen el malestar en contra de segments de població encara més vulnerables". Massa anys picant pedra per a no saber anticipar, fil per randa, què carai acaba passant quan no es fa el que caldria, quan no es fa res de res o bé quan es fa tot el contrari. Fins i tot un gran conservador com Juan Manuel de Prada ha alertat de la croada, bruta i brutal, així en Ayuso com en Milei sense saber qui copia qui, contra un concepte tan bàsic com el de justícia social. Per a l’escriptor "la justícia social no és res més que l’expressió moderna de les dues formes de justícia clàssica, la commutativa i la redistributiva; en tota societat s’ha de donar a cadascú el seu; però què és el de cadascú? Allò que la dignitat humana exigeix". Deia més: que el mercat ens fa viure amb una por que esmicola moltes coses. I encara ho reblava amb una terrible paradoxa, on arribem "a un règim polític inic, on tothom reclama justícia sense que ningú tingui l’obligació de ser just (exactament la situació que afavoreix els demagogs)".
Potser per això, mentre acabava de rellegir l’informe d’ECAS, vaig recordar una anècdota dels estimats Estruch –fill i pare–. La pregunta del bo d’en Martí, que feia un treball sobre la insubmissió i es demanava per què la gent es negava a fer la mili, va ser corregida de seguida pel pare, l’eminent sociòleg de les religions Joan Estruch: “La pregunta bona no és aquesta, la pregunta bona és per què la gent fa o continua fent el servei militar”. Davant una realitat tan socialment desigual i tan políticament iniqua, quines haurien de ser les preguntes correctes? I les respostes? De la resposta, estructuralment, només sabem que serà compartida i col·lectiva, solidària i humanista, mancomunada i col·legiada o, senzillament, no serà perquè no n’hi haurà. Conjunturalment, disculpin l’espòiler i l’estirabot, també sabem que la resposta no es dirà Copa Amèrica. Però en absència de respostes públiques i socials, universals i preventives, és a dir, en un context de fallida democràtica consolidada i d’espiral de carències i de retroalimentació directa entre auge de les desigualtats i auge dels autoritarismes, retorno a una de les més palmàries conclusions d’un informe imprescindible: “La cronificació de la pobresa i la perpetuació de situacions d’exclusió greu tindran un impacte negatiu sever en un futur immediat”. Sí, sabem que no podrem dir que no estàvem avisats.
