El Càndid de Voltaire anava patint les atrocitats més terribles però continuava fent-se la mateixa pregunta: ¿és aquest món, com li havia dit el seu professor de metafísica, el millor dels mons possibles? Aquesta és l’actitud que semblen adoptar algunes esquerres a Occident davant de l’islamisme i la seva imparable penetració en terres europees. A l'Iran les dones són assassinades per no portar el vel, cremen la tela imposada a les places jugant-se la vida, desafien el poder autoritari i teocràtic per conquerir la pròpia llibertat, però aquí encara ens preguntem, càndids del segle XXI, si no deu ser que el deure de cobrir-se el cap té un significat del tot diferent a Catalunya. Com que aquí les lleis no imposen cap hijab deu ser que no, que vivim en un idíl·lic paratge sense violència i decidim, quina casualitat, assumir la imposició que en altres llocs imposen els teòcrates més misògins. Ningú es pregunta com és que es dona aquesta casualitat tan sorprenent: que les dones musulmanes, quan podem viure per primer cop en una societat democràtica on podem triar com vestir-nos, de totes les opcions que tenim a l’abast ens agafi per triar, precisament, allò que és obligatori en altres continents. Els càndids occidentals, postmoderns i relativistes, entre els quals no falten algunes que es diuen feministes, no entenen que per a nosaltres hi ha una llei que està per damunt de totes les que existeixen en democràcia: la llei islàmica, i que hi ha mecanismes molt més efectius per imposar-la que la policia de la moral. Ni són conscients del que observem amb impotència els qui ens mirem la realitat des de dins: que l’islamisme, en totes les seves branques, té una clara agenda política que consisteix en anar incorporant la religió de Mahoma a totes les institucions públiques d'Occident. No és cap deliri conspiranoic ni islamòfob, perquè un musulmà no és necessàriament un islamista, però els islamistes han aconseguit difondre amb èxit la idea que no hi ha cap diferència entre uns i altres. Aquí el que és tremendament racista és no entendre les diferències entre un creient i un moviment político-religiós contrari a la igualtat, els drets humans i la llibertat dels individus.
Les dones som les principals víctimes d’aquesta candidesa que sovint voreja el cinisme: que si el hijab és un símbol de resistència anticolonial, que si és identitat, que si és antiracisme. Potser que siguin els homes els qui d’una vegada per totes es busquin un element amb què visibilitzar aquests valors tan nobles, no? A cap dona mínimament assenyada se li acudiria, per ella mateixa i sense que intervingui la pressió social, no sortir mai de casa sense tapar-se; i no n’hi ha cap que es prengui el mocador com una simple peça de vestir. No existeix, és així de senzill, la llibertat d’esclavitzar-se. I el context real, el que veiem als barris, a les famílies, als instituts i les escoles de casa nostra, no de l’Iran, és molt lluny de ser aquest món de fantasia que ens descriuen. Quan et condemnen a l’exili o et violenten o et persegueixen i t’assetgen per no portar mocador, com pots afirmar que el portes perquè vols? Quan fins i tot alguns partits polítics d’esquerres redueixen les dones musulmanes i la seva inclusió en la societat al mocador, com podem tenir la barra de continuar afirmant que hi ha llibertat d’elecció?
Jo podria tatuar-me una esvàstica al braç i afirmar que amb ella expresso la meva solidaritat amb les víctimes de l’Holocaust perquè aquest símbol no pot tenir el mateix significat a Alemanya que a Catalunya, i seria una gran bajanada, tan absurda i ridícula com dir que el mocador és llibertat i identitat en comptes de la marca deixada pel ferro roent de la discriminació i el sotmetiment.
