“Deixar allò que és dolent però segur
per cercar allò que es bo però improbable”
Els altres catalans, Francesc Candel
Entre l’allau de pèssimes notícies que deixa el 2024, caldrà començar cercant-ne alguna de bona. Alguna que, per sort col·lectiva i compartida, ja estigui inscrita al calendari de l’any que vindrà. El 2025 serà, oficialment, Any Francesc Candel, amb motiu del centenari del naixement del periodista en un raconet del País Valencià, allà a les Cases Blanques del Racó d’Ademús, d’on va migrar amb els pares, primer cap a les barraques de Montjuïc i després cap a les Cases Barates de Can Tunis. No podria ser més just i necessari, més puntual i oportú, després d'un any que ha estat Any Estellés –tot i la prohibició de Carlos Mazón, de bracet amb Vox– i també ha estat Any Salvat Papasseit, recordant els que encara guarden fusta al moll i escupen a la closca pelada de tants cretins. L’Any Candel també podria ser el marc immillorable, com reclama la seva filla Maria fa massa temps, per tal que el seu pis al barri de la Marina de Port es dignifiqui com cal d’una santa vegada i com a casa-museu.
Mals temps, temps urgents, per rellegir els bons llegats que ens va deixar el bo d’en Paco Candel. Perquè només repassar la gràcia innata que tenia per titular les seves obres ja serveix per fer-nos-en a la idea i obligar-nos a recordar que les preguntes imprescindibles que es feia ahir encara no les hem respost avui del tot. I allà continuen, obertes: Donde la ciudad cambia de nombre, Los que no pueden seguir, Los que nunca opinan, Ser obrero no es una ganga, Han matado a un hombre, han roto un paisaje, Un ayuntamiento llamado ellos, Carta abierta a un empresario, La nova pobresa, Un charnego en el Senado i, sobretot entre una cinquantena d’obres i centenars d’articles i tal com està el pati, Diario para los que creen en la gente. Els títols impacten tant en l’estricte present que semblen nous llibres acabats de sortir d'impremta i retrunyen ara i aquí.
Qui són, com viuen, què pensen els nous altres catalans? Quants i qui són els que no poden seguir avui sota la voracitat carronyaire del turbocapitalisme accelerat? Qui són els que mai opinen o als qui mai els sentim la veu que Candel si els donava? Quines cartes a determinats empresaris escriuria avui en Paco –a Glovo, al negoci turístic sobre les kellys dels hotels, sobre les cuidadores que ningú no cuida? On canvia avui la ciutat radicalment el seu nom? En quants assentaments metropolitans? En el nou barraquisme? En les 1.384 persones que dormen al ras als carrers de Barcelona? En cada desnonament del país que continua encapçalant el rànquing de desnonaments diaris? Quina és la nova pobresa –l’assalariada– de qui treballant no arriba a final de mes o el 30% de la societat catalana en risc d’exclusió social? Qui veu encara xarnegos al Senat i al Parlament? Qui creu en la gent, encara? Mil preguntes en cada títol del llibre. Una candela per a cada dubte. I un Candel sencer per a una teoria decent, íntegra i integral, de país que no som encara.
Candel, sí, va arrencar-se enmig de la fosca de la dictadura amb dietaris quotidians –el gran dolor del món, en deia– i del diariar –caminar i escriure, caminar i observar dia rere dia com l’única forma real de fer el camí– en va fer una càtedra de periodisme social a peu de carrer. Res podria ser més vigent que el seu anhel revisitat per la plena integració de les persones migrades, en la divisa de la igualtat social i des de la ferma convicció dels dos estris cabdals dels quals disposàvem per assolir-ho: l’escola i l’ordenació territorial. És a dir, l’educació i l’habitatge. Un sol poble, en volíem dir aleshores, reforjant un catalanisme popular democràtic. I encara ho volem, però la metàstasi de la desigualtat social escup que només un 33% de la societat catalana viu sota patrons de plena integració social, que un 37% ho va sota una precarietat ininterrompuda i que un 30% viu sota les diverses fesomies del risc de pobresa i exclusió social. Tres països en un, on el millor homenatge democràtic i popular a Candel seria esbossar el país d’un sol poble on la immigració és fet estructural, fet constituent i fet esperançador. Tot alhora.
Mentrestant, de prèvia de l’any que vindrà, tot just acaba d’arribar a les llibreries la novíssima edició en català del llibre, gairebé opera prima publicada el 1957: On la ciutat canvia de nom (Llibres del Segle, 2024, amb traducció de Gerard Bagué). Editen l’obra els fills de Manuel Costa-Pau, és a dir, de l’editor de bona part de l’obra candeliana. És a dir, que la història continua. El llibre li va portar uns quants maldecaps: com a escriptor novell, no va canviar els mals noms reals dels personatges i, al barri, els que hi sortien –i els que no– s’hi van rebel·lar. D’això en va fer un altre llibre el 1964: "¡Dios, la que se armó!". Acedo Colunga, governador civil franquista, va ordenar retirar-la i els sinistres germans Creix van s’hi van entestar sense aconseguir-ho. Als quioscos, en veu baixa clandestina, es deia: "Tinc Candel, tinc Candel". La trama de l’obra és prou coneguda –quan justícia i llei sovint no casen: la comunitat de can Tunis vol fer un funeral on porten el mort a les espatlles i l’autoritat (in)competent ho vol prohibir. Espòiler: la comunitat en resistència guanya. En la revisió lúcida d’aquella obra que n’ha fet, l’Albert Lladó hi afegeix una reflexió clara i universal, de tan local que és: que fins i tot sota els règims més autoritaris hi ha dues coses que mai no es poden prohibir. La consciència i l’obstinació. Afegim-hi la respiració. Evidència antropològica, social i política que les comunitats precàries a peu de vida tenen els propis codis de dignitat, resistència i convivència, que tan sovint torcen el Poder des de la sobirania popular. Després del 47, retorna Candel –diguem-ho així–. Tot lliga i relliga.
Des d’aquella literatura de frontera, dels afores i dels desheretats, que tan bé retratava allò que no ens volien fer veure i que sempre ens neguem a mirar; des d’aquell periodisme, on els personatges mai són de paper i sempre són de carn i ossos, caldrà demanar-nos, a les portes de l’hivern, pels nous catalans i catalanes d’avui. Pels que no compten. Pels que no parlen. Sobretot perquè la sortida democràtica ja la va traçar Paco Candel enmig d’una dictadura: educació i habitatge que una democràcia en crisi encara no ha resolt. 2025: consciència de Candel per l’any que vindrà i, sobretot, la seva obstinació, la de sempre i la més antiga, com un Jesús foragitant els mercaders dels temples. Encara això. Encara allà. Aquí i ara. Abans no se’ns acabi la candela per fer-ho millor a fi de bé i sapiguem evitar que tot vagi a pitjor. Bon solstici –i bon Nadal. I sempre Candel–.
