El cançoner popular de Catalunya (1923)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article –traducció pròpia– del compositor i crític Vicenç M. de Gibert (Barcelona, 1879-1939) publicat tal dia com avui fa cent anys a 'La Vanguardia' (21-IX-1923). S’escau el centenari de l’Obra del Cançoner Popular, una de les iniciatives culturals representatives del Noucentisme català. De Gibert era un dels articulistes més erudits del seu temps en el camp de la música tradicional popular.

Heus aquí una obra, en vies de realització, la importància de la qual no cal ponderar. Arrel ètnica, valor documental, bellesa intrínseca, influència artística, eficàcia ètica de la cançó popular són propietats i distintius avui unànimement reconeguts. Des dels temps del primer “gran amador de la poesia popular” –així qualificava Milà i Fontanals [Vilafranca, 1818-1884] Pau Piferrer [Barcelona, 1818-1848]–, és admirable el camí recorregut. Ja pels anys 1840 publicava Josep Maria Quadrado [Ciutadella, 1819 - Palma, 1896] en el periòdic mallorquí La Palma el bellíssim romanç cavalleresc de Don Juan y Don Ramón; i el 1844, Milà, en el seu Arte poética, transcrivia la lletra, no menys bella, de La dama d’Aragó. Eren, però, tímids avenços. [...] ¿On han vingut a desembocar aquells dos llunyans punts de partida esmentats? El romanç mallorquí, musicat polifònicament a base de tres melodies populars, mallorquines també, ha rebut la consagració en el gran art per mans de Felip Pedrell [Tortosa, 1841 - Barcelona, 1922], amb la seva composició coral d’igual títol, una de les coses més intenses de sentiment del vast repertori de l’Orfeó Català. Aquesta obra ha estat interpretada i aclamada no tan sols a Barcelona, sinó a Madrid, París, Londres. En una memorable conferència, el mestre Lluís Millet [Masnou, 1867 - Barcelona, 1941] va glossar el text de La dama d’Aragó, convertint la donzella “amorosa Anna Maria, robadora de l’amor”, en la figura més representativa de la poesia catalana. [...] En la història del període romàntic de la nostra música hi ha un episodi simbòlic. Pau Piferrer, oblidant un moment l’angoixa de la seva mort prematura, va cantar amb veu apagada als seus amics Marià Aguiló i Manuel Milà i Fontanals les cançons catalanes per ell aplegades. Potser per mèrits de la mort anticipada d’aquell pioner alguna cosa renaixia: la cançó popular. [...] A finals del segle XIX els nostres músics quedaven endarrerits respecte als homes de lletres. Però en els últims trenta anys, orientacions de diverses procedències, una major cultura, el noble afany per descobrir els tresors del nostre patrimoni espiritual, els ha fet guanyar el temps perdut. Pedrell, Alió, Vives, Millet, Noguera, Morera, Gay i altres determinaren el nou avenç. Va créixer l’obstinació per recaptar i col·leccionar cançons sense posposar l’element musical a l’element poètic; amb additament del piano acompanyant va entrar la cançó a les llars ciutadanes; harmonitzada per a veus soles, se la van fer seva les associacions corals fins a arribar a constituir el millor fons del seu repertori; penetrant així novament a l’ànima popular. No fa ara el cas parlar de la influència exercida per la música popular en els nostres compositors, propòsit que requeriria especial estudi. La Festa de la Música Catalana ha fomentat la recerca de noves cançons i de variants de les ja conegudes. [...] Providencialment ha sorgit en l’hora més avinent l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.