Llegeixes que un alcalde, borratxo, es veu, va cantar una cançoneta a l’escenari de les festes del poble, a Ávila, que és “apologia de la pederàstia”. Però com que sovint tot s’exagera, i sovint tothom s’ofèn, no hi pares esment fins que la sents a la ràdio. I sentir-la t’esborrona, et provoca un sentiment que és massa senzill dir que és fàstic i prou. És por, por de veritat, per la cruesa, que ja et resultarà impossible d’oblidar. Com aquella escena d’aquell llibre, com aquella frase que et van dir de petita. La cançó cantada per aquest amenaçador humà, que sembla ser tan implacablement instintiu, et resulta paorosa, et fa un mal –físic– a la panxa. El nus a l’estómac que diuen sempre, de cop és molt concret. La cançó és en castellà i al final de cada vers hi ha una rima onomatopeica. La lletra, cantada en primera persona pel sinistre borratxo, diu que es va trobar una “neneta” sola al bosc i se la va endur a “caseta” on li va “apujar la faldilleta” i li va “abaixar les calcetes”. Després, i això no ho tradueixo, canta que: “la metí el primer caliqueño, eñoenño, la metí el segundo caliqueño, eñoeño” per acabar dient –i em sembla pertorbador escriure-ho–, que “ya no queda leche”.
Els diminutius ho fan tot encara més sòrdid, perquè pretenen imitar la idea d’una cançó infantil, que contrasten amb aquest barroer, propi de pel·lícula porno, “ya no queda leche”. Pel que he vist, l’arquebisbe de Valladolid l’ha excusat, perquè ja se sap què passa amb l’alcohol, i perquè “som una societat excessivament puritana”. No voldria ser cruel, però em sembla una broma que sigui un membre de l’església qui disculpi una cançó sobre la pederàstia. Deu pensar que la de la cançó, almenys, no s’ha concretat, no com altres.
