ABANS D'ARA

La cançó, un objecte (1969)

Peces històriques

Jordi Sarsanedas en una imatge de l’exposició PEN Català. 100 anys protegint la llengua i la llibertat d’expressió del Palau Robert.
Jordi Sarsanedas
31/01/2025
3 min
Regala aquest article

Columna del poeta, assagista, crític i activista cultural Jordi Sarsanedas (Barcelona, 1924-2006) a Serra d’Or (III-1969). L’any passat va ser el centenari del naixement de Jordi Sarsanedas. Integrant d’una promoció de joves formats a l’exili de Montpeller (com Jaume Picas i Alexandre Cirici Pellicer) i de Tolosa de Llenguadoc (com ell). Tornats a Catalunya a la immediata postguerra i en contacte amb altres activistes de la seva generació, com Manuel Cubeles i Josep Benet, van aportar esperança i acció jovenívoles a la represa cultural resistent obrint escletxes possibilistes en els murs repressius del franquisme.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En un tombant de conversa algú s’alça i increpa. Denuncia els qui fan de la cançó un producte de consum. Hem de rebutjar, diu, aquesta cançó que és un objecte: poupée de cire, poupée de son [cançó yeyé composta per Serge Gainsbourg, guanyadora a Eurovisió 1965, interpretada als 17 anys per France Gall representant de Luxemburg]. Un objecte més dins un món ple d’objectes — i cada objecte una davallada—. I aquest algú té raó, és clar, quan reivindica una cançó que sigui comunicació i llenguatge, que visqui en els homes i entre els homes, que sigui una manera d’enfrontar-se, individualment i col·lectiva, amb totes les situacions. Una manera de viure. Té tanta raó que fora ben de doldre que la perdés per no donar-li el seu abast exacte: si és just de desdenyar la cançó que només és un objecte o fins i tot de combatre-la perquè ocupa espai, perquè fa nosa, fora ben perillós de no adonar-se que la cançó no ha de deixar d’ésser — també, entre altres coses — un objecte. Senzillament perquè no pot deixar d’ésser-ho i continuar existint. Una cançó — és curiós que calgui formular una banalitat semblant— és un objecte construït amb paraules i sons. De l’encert en la realització d'aquest objecte verbal i sonor depenen fonamentalment totes les possibilitats de la cançó. Per a dir-ho amb llenguatge de moda, la cançó no s’exhaureix en la dimensió de la seva intencionalitat sociològica, sinó que ni solament comença a ésser fins que es fonamenta —per a dir-ho en un llenguatge tan fora de moda com vulgueu— al terreny de l'art, o sigui de la seva construcció eficaç com a objecte. Quin art? El que importa de precisar és que no és possible de menystenir tot art, que no és possible de rebutjar les formes d’art preexistents sense emprendre immediatament, estudiosament, la recerca d’una forma nova. Les bones intencions no són bones coartades: el cantant que no s'esforça metòdicament, tenaçment, per a cantar i actuar bé i cada dia millor; el qui toca la gui­tarra i s’acontenta durant anys de fer una mena de zumzeig insuls; el qui pensa que, perquè va passar per una escola deficient, podrà, sempre més, fer lletres de cançó apilant barbarismes sovint literalment inaudits; el qui fa músiques sense esforçar-se a ésser, d'una manera o altra, músic, i els qui —potser n’hi ha— cometen totes aquestes lleugereses al mateix temps, tots aquests, encara que d'altra banda siguin animats pel millor esperit, poden fer el pitjor dels serveis a la cançó, o a llur cançó: enfonsar-la en la no-existència. Amb paraules de Molière que s'apliquen a la cançó tan bé com al teatre o millor: «la primera regla és de plaure». O sigui d’obtenir audiència... Primera regla senzillament perquè, si no és satisfeta, totes les altres són quimèriques.

stats