“Escriure en català és una sort. L’escriptor català té un avantatge que no té cap altre escriptor al món, que és disposar d’una causa per la qual lluitar, la seva pròpia llengua. Nosaltres, en canvi, disposem d’aquest privilegi anacrònic”.
Són paraules de Josep Maria Espinàs pronunciades va fora 60 anys, en plena dictadura. Sembla que ara siguin de rabiosa actualitat, amb la cancel·lació de la subscripció del Cavall Fort a la biblioteca de Borriana, però, en realitat, mai han deixat de ser actuals.
Perquè més de mig segle més tard, aquell “privilegi anacrònic” de què parlava Espinàs amb la ironia de quan les veritats s’havien d’insinuar, s’ha convertit no tan sols en un escàndol o una vergonya, sinó en una humiliació nacional. La mà executora de la humiliació és la ultradreta, però l’ecosistema que la fa possible és l’espanyol, tot ell. Tant se val que sigui en dictadura o en democràcia, el català té una consideració pitjor que una llengua estrangera, que és ser la llengua de l’enemic, la llengua que cal connotar, la que es pot tractar amb discrecionalitat. Fins i tot les esquerres amoïnades per les extincions, les persecucions, les discriminacions fan un paper ben pobre davant aquesta discriminació estructural amb pics de revenja.
Amb el català hi ha paraules que sempre són aplicables al present, no importa l’època en què van ser escrites, com aquestes d’en Carles Capdevila: “Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. I desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües. I sempre, però sempre, plantaré cara”.
