Canalitzem l’eufòria
Jo també em vaig enganxar a Eufòria i vaig seguir la gala final com un més dels 473.000 espectadors. Durant les últimes setmanes del concurs vaig estar pendent de qui quedava eliminat, de com s’instal·lava el fenomen en la conversa pública, de com els nens i nenes del país jugaven a Eufòria al pati de l’escola o amb els seus ninos a casa. Amb l’anunci del primer concert al Sant Jordi vaig aixecar la cella. Vaig començar a pensar sobre l'èxit de programes com Eufòria, o prèviament El llop. Indubtablement, fan una aportació positiva perquè introdueixen continguts de cultura a la televisió, això per descomptat, i l'espai que ocupen ells no l’ocupen les tertúlies de cridòria, esports, pel·lícules d'ínfima qualitat o el sensacionalisme de Crims, però aturem-nos un moment a pensar-hi, no fos cas que l’eufòria fos efímera, i obrim el focus de l’oferta i la demanda.
Una primera reflexió ve de la pregunta sobre si tota la “cultura” que veiem a televisió, per considerar-se prou digne d’ocupar l’espai del prime time, ha de situar-se sempre en el terreny de la competició, o del premi. No renego de la dimensió lúdica de la cultura, però la conversa sembla que segueix sent relegada a les hores petites o que sigui anatema del llenguatge televisiu. I hi ha experiències d’èxit que demostren el contrari (a banda del fet que potser també hauríem de preguntar-nos si només les xifres d’audiència haurien de dominar la programació d’una televisió pública).
Veig clara l’estratègia d’augmentar l’oferta, però no sé com tenim la de consolidar la demanda, que és molt més complicada. Quants bolos d'El llop s'emportaran el pressupost de contractació dels teatres municipals? Els dos concerts d'Eufòria del Sant Jordi d'aquest cap de setmana, ¿a quins altres concerts substitueixen en les butxaques dels adolescents? Les programacions estables dels teatres estan patint una crisi postpandèmia de la qual no sabem com se’n sortiran, s'estan suspenent funcions una darrere l'altra... ¿Han canviat hàbits que no tenim prou en compte? El departament de Cultura i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals han llançat una nova crida a la presentació de projectes culturals innovadors dotada amb 3 milions d’euros que celebro, però encara m’inquieta l’expressió: “L’objectiu és seleccionar propostes innovadores i transgressores”. El text sencer admet matisos, per descomptat, però “transgressores”? Què és el que cal transgredir i amb quina finalitat?
Aquest estiu s’està parlant molt de festivals, sobretot de música. No hi ha poble ni ciutat sense el seu festival, i l’eclosió ha augmentat l’oferta, però cada cop costa més distingir-ne les singularitats. Una cosa semblant passa amb les fires de llibres: quantes més som capaços d’organitzar, d’aconseguir que facin una aportació significativa? ¿És que potser hem d'estar agitant els pompons contínuament per fer visible la cultura? Què ens cal per integrar-la de manera natural en la nostra vida quotidiana, en l'escola, en la vida comunitària? Com a editora a vegades he tingut la sensació de ser el decorat que necessitava la vila "x" per demostrar la seva vitalitat, la seva iniciativa, i fer veure que el “mercat” existia. Pot ser que qui hagi acabat guanyant diners aquell cap de setmana sigui únicament l’empresa gestora de la fira, els bars dels voltants o les empreses que munten les estructures.
La innovació, la creativitat, són indispensables, però també ho és la necessitat de consolidar projectes. I vivim massa de foguerades. Si fa uns mesos envejava les estratègies de les plataformes que aconseguien generar la necessitat de subscriure’s mentre els editors de mitjans de paper vèiem com baixaven les nostres, no sé si és un consol veure que Netflix ja no és el que era, o com han hagut de reaccionar els teatres i sales de concert del país a la davallada de la compra d’abonaments.
Podem dir que la cultura és un bé essencial, però encara hi ha un llarg camí per recórrer perquè la declaració sigui efectiva. En l’àmbit públic, el mateix exemple de les biblioteques de Barcelona que tanquen per vacances serveix. I no queden lluny els mesos en què van haver de tancar sales de museus per falta de personal. En l’àmbit privat, qualsevol decisió que prenguem en els propers mesos haurà de tenir present aquest augment de l’IPC d’un 10,2% i que ens situa en els nivells de 1985. Canalitzar l’eufòria serà tant o més complicat que generar-la.
