Can Pizza em fa moure el cul del sofà

Fa unes setmanes vaig escriure aquí que de pizzes només en menjo “a casa, preferiblement al sofà i ocasionalment amb una lleugera ressaca jugant al pinball dins del meu cap”. Soc un bocamoll. La primera visita a Can Pizza (Passatge de Simó, 21, Barcelona) m’obliga a empassar-me aquelles paraules i a desenganxar més sovint el cul del sofà per gaudir, preferiblement sense ressaca, de les seves meravelles imperfectament rodones.

Ubicat a tocar de la Sagrada Família, el nou local se suma als altres tres (El Prat de Llobregat, Molins de Rei i Vilanova i la Geltrú) amb què Can Pizza ha anat guanyant adeptes a casa nostra entre els addictes a la massa de farina fornejada. Però la seva no és una massa qualsevol, esclar. S’hi barregen cinc varietats diferents de farina i es fermenta durant 72 hores. Sobre aquest llenç, el pizzaiolo Lollo Vuoturni (soci juntament amb Isaac Aliaga i els germans Stefano i Max Colombo) planteja tres possibles vies a explorar: pizzes clàssiques amb tomàquet i mozzarella, pizzes blanques sense tomàquet i pizzes vermelles fornejades sense mozzarella. Com que em costa decidir, el Lollo m’anima a provar-ne una de cada: la clàssica Pepperoni, amb xoriç picant, ceba blanca i coriandre; la blanca Vaya Trufa, amb parmesà, crema i carpaccio de trufa, burrata i pebre; i la vermella Jerry Tomato, amb tomàquets de temporada, olives, burrata i alfàbrega.

Mare meva! WTF?! Cada mossegada és un esclat de gustos, un deliri de textures, un càlid i alhora fresquíssim espectacle gastronòmic que enalteix una de les elaboracions (aparentment) més senzilles de la cuina mundial. Estic estabornit, però feliç que Can Pizza m’hagi fet empassar les meves paraules. Ja que hi som, afegim-hi també la Porchetta, amb salsa de mostassa i mel, i els calamarcets fregits amb llima i sàlvia amb què he iniciat el festí.