Camps i els processos de ruptura
Jacques M. Vergès és un advocat criminalista francès (el cognom és ben català) que ha estat qualificat d'advocat del diable per haver-se prestat a defensar terroristes tant de dretes com d'esquerres. La seva biografia sembla treta del film de Catherine Deneuve Indochine . El seu pare era cònsol francès a Tailàndia i la seva mare era una institutriu vietnamita. Després de viure un temps a l'illa de la Reunió, el 1945 Vergès va traslladar-se a París i va ingressar al Partit Comunista Francès, però el 1957 el va deixar per fer-se maoista. Va defensar terroristes algerins, dels Khmers Rojos i també Ilitx Ramírez Sánchez, conegut com el Chacal, però també el nazi Klaus Barbie i el negacionista de l'Holocaust Roger Garaudy, i fins i tot s'havia ofert per defensar el serbi Milosevic, que no el va acceptar. Li van preguntar si hauria acceptat de defensar Hitler i va respondre que fins i tot defensaria Bush, sempre que es reconegués culpable. Fa bastants anys que no es parla de Vergès i ningú sap on ha anat a parar. El cas és que, fruit de la seva experiència forense, el 1968 va publicar el llibre De la stratégie judiciaire , traduït al castellà amb el títol més explícit d' Estrategia judicial en los procesos políticos (Anagrama, 1970), en el qual explica amb una colla d'exemples històrics que en aquestes causes hi ha dues estratègies possibles, que ell anomena processos de connivència i processos de ruptura. En els primers, l'acusat accepta la validesa de les lleis i la competència del tribunal i mira de negar l'autoria dels fets imputats, o bé al·lega eximents o atenuants, i al capdavall implora la benevolència del tribunal. En els de ruptura, els acusats rebutgen el sistema legal vigent, neguen l'autoritat dels jutges i (com en el cas de les brigades roges italianes) els amenacen i els diuen que el poble ja els ha condemnat a mort, cosa que els fa molt poca gràcia. No s'adrecen al tribunal sinó a l'opinió pública. Podem pensar en algun procés d'etarres.
Sense que el cas sigui exactament el mateix, l'actitud adoptada per l'expresident Francisco Camps recorda l'estratègia que Vergès anomena de ruptura. Aquest procés ha estat un dels més seguits pels mitjans de comunicació, amb més de 150 periodistes acreditats, i Camps no ha parat de tirar llenya al foc per alimentar l'espectacle. La sala destinada a l'audiència va resultar insuficient i se'n va haver d'afegir una altra veïna per a monitors, altaveus, ordinadors portàtils, micròfons de ràdio i càmeres de televisió. Ja en la seva primera compareixença davant el tribunal va afirmar que els valencians, malgrat l'acusació formulada contra ell, a les eleccions havien votat a favor seu. Durant el procés, el jutge li ha hagut de cridar repetidament l'atenció pel seu comportament arrogant i les faltes de respecte, com és ara mantenir converses animades, gesticular o llegir el diari, com si tot allò no fos cosa seva. Camps ha dit i repetit que ell s'havia ofert com un boc expiatori el dia que va dimitir, per no posar cap obstacle a la victòria electoral de Rajoy, però alhora suggeria que els seus amics l'havien traït. Un dels dies del judici va comparèixer amb un llibre sobre la traïció dels falsos amics de Job, l'exhibia ostensiblement i el comentava amb els seus defensors. Sobre els elegants vestits que havia rebut, va dir, sempre arengant els seus fidels: "Suposo que els meus conciutadans voldran que vagi ben vestit". Contínuament apel·lava a la ciutadania i als èxits electorals, com si el pueblo soberano estigués per damunt de tots els tribunals. Es va negar a respondre a l'acusació privada, promoguda pel PSPV, dient: "Amb el respecte al jurat i acollint-me al meu dret, renuncio a respondre a qui representa el partit amb el qual he competit des de fa vuit anys i al qual sempre he tingut la sort de guanyar". Al final del judici, en les seves últimes paraules, amb un menyspreu total pel tribunal, Camps ha dit: "Vinc a buscar la justícia que imparteixen els meus conciutadans".
Aquesta estratègia de ruptura adoptada per l'expresident no li deu haver estat fàcil d'adoptar, però les proves de la corrupció eren tan aclaparadores que si es mantenia en una defensa convencional tenia la causa perduda. Per això s'ha llançat pel camí de la ruptura amb tot el seu talent histriònic, i el jurat l'ha declarat no culpable.
