Campanya amb horrors al fons

La campanya electoral catalana acaba més o menys com va començar: hi ha una idea bastant clara sobre qui en pot sortir guanyador; no hi ha cap idea clara sobre quin govern es podrà formar i ni tan sols sobre si se'n podrà formar cap, de govern; hi ha l'evidència que l'electorat de l'independentisme, a pesar de la desmobilització i l'abstencionisme, segueix on era i que és bastant més consistent que els partits que el representen; es constata que definitivament els blocs s'han trencat i que poden ser imaginades aliances d'investidura o de govern que no eren concebibles durant el més cru del Procés (però no donar-les per segures, ni de bon tros); se sap, encara que no es vulgui admetre, que no hi haurà cap declaració d'independència, ni unilateral ni negociada; se sobreactuen i se sobreescriuen els romanços dels salvapàtries; creix a un ritme sostingut la ultradreta, ara també en la variant independentista ripollenca. 

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però tot això ja ho sabíem. La campanya ha tingut els seus cops d'efecte i els seus moments particularment risibles, com sol passar. I, com passa també, tot això acaba sent pura gesticulació, recerca de pessigolles en els racons amagats del possible votant. El retir meditatiu i el retorn amb revelació inclosa de Pedro Sánchez va marcar, certament, el primer tram de la campanya, però ara sembla un fet llunyà i trivial, que només serveix perquè Feijóo i el PP hagin redoblat el xivarri que denunciava Sánchez. Pel que fa als candidats dels partits grans, Illa va començar cercant el vot que encara puguin escurar els socialistes de Ciutadans (topònims castellanitzats, insults de Matías Carnero contra Puigdemont) i haurà acabat fent picades d'ullet als independentistes desencantats. Puigdemont, per la seva banda, ha fet el contrari: va començar reclamant la seva restitució, com si fos Tarradellas, i ha acabat demanant el vot als no independentistes que també se sentin desemparats. Pere Aragonès, per la seva banda, ha intentat fer una campanya presidencialista, mirant de posar en valor l'acció de govern i, per tant, la idoneïtat de seguir ell en el càrrec, però el seu problema és que no té una acció de govern que llueixi prou per aguantar-se per si sola com a argument. Els comuns i la CUP s'han ofert per articular governs progressistes, tot i que ja acumulen alguns cadàvers dins els respectius armaris (però han fet campanyes sòbries i cabals, menys demagògiques que les dels seus competidors i que les seves pròpies en ocasions anteriors). I els Ciutadans de Carrizosa han arribat al mateix punt que aquell mític títol d'un llibre de poemes de Lluís Alpera: “Surant enmig del naufragi final, contemple totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus”. 

Cargando
No hay anuncios

De fons, cada dia, l'horror del genocidi de Palestina, ara amb la invasió de Rafah, i el fred espant del desplegament d'armament nuclear de Putin davant d'Ucraïna. “El món va a la catàstrofe”, com escrivia, irònic ma non tanto, el gran Estellés a les seves Èglogues. Amb Catalunya a dins, encara que de vegades pugui semblar que no.