Comencem per establir les proporcions correctes del conflicte: l’ocupació és un problema, però, aquí, el veritable problema és l’accés a l’habitatge, i en una ciutat tan cara com Barcelona, encara més.
I, per tant, el que hem tingut aquests últims dies a la plaça de la Bonanova ha estat un muntatge electoral descarat dels partits d'ultradreta i dreta nacionalista espanyola, i valguin les múltiples i òbvies redundàncies.
El seu missatge és el mateix que els dels venedors d’alarmes (que fa anys que s’estan fent d’or): la por i la inseguretat. I l’acció directa: allà on no arribi aquesta justícia garantista que protegeix l’ocupació, que hi arribi la dialèctica de les amenaces. El seu mètode és el de flirtejar amb l’ús de la força per saltar-se la llei, ells, que de seguida es presenten d’acusació particular als judicis dels que no pensen com ells i es consideren la salvaguarda del constitucionalisme i l’estat de dret.
I com que no tenen cap solució per al veritable problema de fons, que és la falta d’habitatge, i són partits que van escassos de cobertura informativa, llancen un coet pirotècnic el primer dia de campanya, i amb l’ajuda de les connexions constants de ràdio i televisió, a veure si aconsegueixen que els focs artificials de la bronca els assenyalin el camí de la Casa Gran.
I, per tant, si parlem de proporcions correctes, és imperatiu que els partits treballin per solucionar un gran problema que no para d’agreujar-se, com el de l’habitatge, i que legislin de manera que ningú pensi que pagar 3.000 euros a uns homes forçuts és la solució al problema de l’habitatge.
