Les campanes

He llegit que a Girona, de nit, les campanes de la catedral ja no toquen les hores. La Beneta ha de callar i aquelles seves campanades vellutades i greus ja no marquen les hores dels insomnes ni acompanyen les dels que dormen acotxats pel confort del seu ressò. Quan vivia a Girona, m’agradava sentir-les, les campanes. Els rellotges de l’ajuntament i de la catedral marcaven l’hora civil i la religiosa. Mai no tocaven alhora. A mi el que m’agradava era el de la catedral. Des del carrer Nou, el sentia molt poc, si no és que bufava la tramuntana. Llavors, el vent portava el so fins a casa i se sentia molt a prop, sobretot a l’estiu, que obríem les finestres de la galeria. Les campanades em feien companyia. Moltes no les sentia, ja se sap, els adolescents dormen amb un son segur, però cap a l’alba, quan el dia clarejava, sentir les cinc, les sis, anar seguint cada cop de batall era reconfortant. Tres, quatre, cinc... Les cinc, només són les cinc, encara em queden tres hores, pensava, i m’hi girava. Les sis ja no les sentia... Quina meravella, les campanes, sobretot a la nit, quan un silenci espès flotava sobre la ciutat adormida. Les campanes eren el pols de la vida.

De dia, al col·legi dels maristes, aquell col·legi que era tan a prop de la catedral que tothom en deia els maristes de la catedral, aquell col·legi on va estar intern Josep Pla, les campanades de les hores semblava que et queien a sobre. Marcaven el ritme de les classes i del pati. Formen part de la meva educació. També se sentien les que cridaven a conventual, les de l’àngelus, les pròpiament religioses. I quan tocaven a mort se’t ficaven a dins: tètriques, una mica esfereïdores, nang, nang, nang, lentament, pausadament, et feien estremir. I quan estaven contentes, quan tritllejaven, eren una font d’alegria. Et feien saltar el cor. Les de Pasqua, les de Corpus, les de la nit de Nadal. Les campanes eren un signe d’identitat de Girona, sobretot les de la catedral.

I quan vaig viure al seminari o, anys més tard, al nostre estudi del carrer d’Alemanys, va ser posar-se a dins d’aquell concert de temps i de so. Benaurada Beneta, quanta companyia no em vas fer. Al seminari, marcant-me les hores que em quedaven de dormir. A l’estudi d’Alemanys, quan retiràvem tard, eres d’alguna manera una veu familiar que ens renyava. Quines hores, semblaves dir, quan tocaves tres o quatre campanades. No cal dir quan en tocaves nou i ja era clar.

I ara, de nit, les fan callar, les campanes. Girona s’ha tornat una ciutat moderna, un parc temàtic turístic, i tot s’ha de sacrificar al vedell d’or. Fins i tot l’ànima. I les campanes formen part de l’ànima d’una ciutat. I com que els turistes volen anar al Barri Vell, que és més típic, i al Barri Vell és on hi ha la catedral i la majoria d’esglésies i convents, és on se senten més campanes. I això no pot ser, sembla. És la mateixa història d’aquells barcelonins que volen anar a viure a pagès, però denuncien que hi ha granges que fan pudor. A pagès hi ha pudors, al Barri Vell de Girona hi ha campanes. És així.

Jo em temo, però, que la iniciativa silenciadora ha sortit dels que manen. No crec que gaires turistes s’hagin queixat. Es tracta de facilitar el repòs dels visitants. ¿I com és, pregunto, que mai no se’ls havia acudit facilitar el repòs dels ciutadans de tota la vida? ¿O és que els gironins tenen l’orella dura i no les senten, les campanes? ¿Només són els turistes que tenen dret a dormir tranquils? Per perpetrar aquest crim s’han posat d’acord l’Ajuntament i el bisbat; per això sí que han trobat consens. En canvi no en troben perquè la catedral, que és de tots els gironins, estigui oberta als ciutadans que hi pugen, per resar o per meditar o simplement per passejar-hi. No, la catedral ja no és una església, és un museu. I s’ha de pagar entrada. I és clar, aquelles corrues de turistes que la visiten, i paguen, bé tenen dret a dormir bé. Només faltaria que es despertessin amb caparrassa i s’estimessin més anar a prendre un cafè que visitar la seu.

Per què no anunciem: Girona, ciutat de campanes! Per què no n’expliquem la història, en donem a conèixer els noms? Per què no insistim que les escoltin, que són meravelloses? A vostè, senyor turista, ¿li agradaria d’anar a Venècia i trobar-se que han assecat els canals per treure’n la humitat i, a l’estiu, la pudor? No. Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era.

De tota manera, això durarà poc. Aviat, al Barri Vell, la crida del muetzí despertarà tothom des d’alguna mesquita...