‘¡Campana y se acabó!’
S’ha mort Chicho Ibáñez Serrador, un dels referents de quan la televisió la feien els intel·lectuals. Ell era, vocacionalment, un cineasta, amb consciència d’autor i voluntat d’entretenir però també de fer pensar. En el seu pas a la televisió, això no va canviar. Dominava el llenguatge de cada mitjà i, per tant, sabia adaptar-lo a les circumstàncies. Va portar obres de Brecht a la tele i les va gravar amb càmeres de cinema perquè li importava la qualitat de la imatge. Historias para no dormir, Historia de la frivolidad i ¿Quién puede matar a un niño? el van convertir en un pioner del gènere de terror i fantàstic a Espanya.
L’ 1, 2, 3 és el concurs per antonomàsia “ de todos los españoles ”, que diria l’Ozores, que va començar el 1972 i va anar reapareixent en diverses etapes i amb diferents presentadors. La del 2004 amb prou feines va durar dues emissions, amb el disgust d’Ibáñez Serrador, que es va sentir expulsat definitivament d’una televisió que ja no s’assemblava al que ell sempre havia entès i pretès.
L’ 1, 2, 3 va posar en valor els coneixements culturals dels concursants, “ amigos y residentes en... ” Els que més en sabien tenien dret a divertir-se després. El missatge: la cultura garanteix la felicitat. Va fer un entreteniment familiar que va marcar generacions senceres d’espectadors. La Mayra amb “ Y hasta aquí puedo leer ”, Las Tacañonasamb el “ ¡Campana y se acabó! ”, El Dúo Sacapuntas amb el “¿Cómo estaba la plaza? ¡Abar rotá! ” i el “ ¡Veintidó, veintidó, veintidó! ”, el Bigote Arrocet i el seu “ Piticlín, piticlín ¡Mayru-cha-cha-cha! ”, La Bombi amb el “ ¿Por qué será? ” El programa va promoure la cultura popular que retratava la idiosincràsia de l’època i del país. I va catapultar noves formacions. Entre ells, El Tricicle. Ho va dirigir tot a base de crits i mala llet. Va contribuir també a reforçar els estereotips de gènere i el masclisme de l’època, en què les dones, més enllà de la presentadora, eren o sexis (les hostesses, La Bombi...) o bruixes (Las Tacañonas). Va convertir “Torrevieja, Alicante”, en el paradís de les vacances ibèriques, a remolc del boom constructor i impulsant la moda dels estius a l’apartament. Són elements que donen la raó a una de les conviccions d’Ibáñez Serrador: que la televisió era un reflex de la societat.
Va crear formats com el Waku Waku, un concurs sobre bèsties que anticipava la pandèmia mediàtica actual: l’èxit dels animalons als informatius i a les xarxes socials com a reclam per a l’audiència. També l’ Hablemos de sexo amb la doctora Elena Ochoa, que va revolucionar l’opinió pública formant l’audiència en cultura sexual en un país retrògrad. El seu lema professional era sorprendre i va definir l’entreteniment com “allò que passa quan ningú s’ho espera”.
Chicho Ibáñez Serrador detestava l’entreteniment comercial d’avui dia: “El cutrelook actual de la televisió reflecteix la misèria moral de la societat que la sosté. La televisió és un mirall del que volem, del que demana el públic. Potser s’atenua la violència o el sexe, però no el mal gust. Perquè el mal gust no es pot prohibir, ni jutjar, ni censurar”. I, com diria La Bombi: “ Y eso dueleeee... ”
