Caminar junts per fer-nos lliures

Qui vol fer alguna cosa, cerca un estri;
qui no, una excusa
Proverbi àrab

Demà, 14 de novembre, serà el Dia Internacional contra l’Exclusió Social. Global i local, caldrà recordar la fredor gebradora de les dades. Perquè no només ho patim a casa nostra, sinó que al món ha tornat a créixer la pobresa extrema –120 milions de persones més el darrer any– fins a arribar al 10% de la població mundial: "Una acusació moral del nostre temps", segons António Guterres, secretari general de l’ONU. A la UE, 92,4 milions de persones estan també en risc greu d’exclusió, entre les quals 19,4 milions d’infants i 20,4 milions de treballadors –i això que l’any 2010 la UE ja havia declarat el 2010 Any Europeu de Lluita contra la Pobresa–. I a Catalunya, 1.993.000 persones estan en risc d’exclusió, la xifra més alta dels darrers deu anys. Coincidint amb la data, podríem invocar puntualment la consigna del bla-bla-bla que tant ha popularitzat Greta Thunberg davant la COP26 de Glasgow. Una cimera que està resultant incapaç d’assumir i entomar els reptes climàtics, socials i energètics que afrontem. Aquí o allà, res no canvia mai si res no canvia mai. Les paraules volen i els fets romanen.

Si el temps és l’únic polígraf, encara som on som. És a dir, on érem i a pitjor –perquè el pas del temps només agreuja la situació–. La qüestió de la desigualtat en la societat catalana és que, enguany, s’ha registrat la pitjor taxa d’exclusió social de la dècada: la taxa de risc de pobresa s'ha enfilat fins al 26,3% i ha afectat un de cada quatre catalans i catalanes. I no, no és per la pandèmia, com podria semblar: la dada, del desembre del 2019, és tot just d’abans de l’arribada del covid-19. Tot plegat diu poc, molt poc, de les institucions, de les polítiques públiques, de la resposta a la vulneració de drets i de la inacció en la lluita contra l’auge de les desigualtats socials. En comptes de minvar, no han parat de créixer, ampliar-se i cronificar-se. Diu poc de tot plegat i, alhora, també diu molt de nosaltres. Perquè ja no és només que passi, sinó –i sobretot– com permetem que passi. El preu de la llum d’aquests mesos és una altra evidència que operaria com a mirall: si les grans elèctriques, rere una liberalització política del 1997 que prometia reduir costos, han guanyat més de 84.000 milions d’euros en els darrers 10 anys, ha estat també perquè ho hem permès. El que fem i no fem sempre passa factura.

Diuen que el futur serà distòpic, però el present ja ho és. Malgrat tot, en un país on l’autoorganització ha estat sempre la norma de la resistència, sempre hi ha altres històries petites que fan front a les grans dades. Corria l’any 2015 quan Òmnium Cultural, les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) i Coop57 ens retrobàvem alertats per l’abast de la injustícia social rere la crisi del 2008. Que l’esfera cultural, l’àmbit de l’acció social comunitària i les finances ètiques i cooperatives fessin una reflexió conjunta, una diagnosi compartida i una proposta col·lectiva era singular, estrany i esperançador. I, tanmateix, el manifest que el 2015 va fer néixer el Projecte Lliures (de pobresa, d’exclusió de desigualtats) podria haver estat escrit ahir a la nit o aquesta mateixa matinada. Era un altre hivern, certament –i segurament no prevèiem tantes emergències simultànies: la feminista, l’antiracista, l’ecològica, la social i la democràtica–, però no deixàvem de trobar-nos per repensar, proposar i actuar. Des d’aleshores –el camí només es fa caminant i tota pedra fa paret– hem anat construint, filatura a filatura, una xarxa sostinguda en el temps i en l’espai per més de tres mil persones. Si en temps més foscos, en què treia el cap l’ombra de la segregació social, es va fer, també podem fer-ho ara, enfortint les lluites que referents com en Benet o en Candel ens han ensenyat a compartir: la construcció permanent d'un sol poble. Per seguir contribuint a aquell món nou que Montserrat Roig ja palpava al seu davant, encara sense poder-lo descriure.

On hi ha xarxes, ningú no cau. Aquesta experiència coral a què us convidem a sumar-vos avui millor que demà ja ha permès acompanyar –ni davant ni darrere, només al costat– fets i propostes concretes que van molt més enllà de les paraules. Fets, vides i itineraris: cooperatives de dones migrants com la Micaela o Mujeres Pa’lante, xarxes d’economia solidària de l’Hospitalet, una escola popular a Sants, el suport a la cooperativa Mensakas davant la uberització laboral, la lluita contra la soledat dels més grans a Nou Barris amb el projecte Ser Barri, xarxes de suport mutu al Maresme i al Bages, una casa feminista autogestionada per les Mujeres Migrantes Diversas, el Lola no estàs sola per a les dones sense llar, l’Ateneu Coma Cros de Salt, el projecte social de restauració La porta del món a Banyoles o el projecte cooperatiu del Sindicat de Venedors Ambulants de Barcelona, que han llançat les seves vambes Ande Dem. Les citem pel que signifiquen i dignifiquen: Ande Dem vol dir, en wòlof, "caminar junts". Que és l’únic camí transitable realment disponible.

Enmig del cul-de-sac, quan ens fan perdre el temps, el millor és no perdre’l. Anar per feina. Arremangar-nos. I continuar autoconstituint-nos en una xarxa estable, solidària i permanent davant l’adrenalina de les desigualtats socials, ben conscients que la solidaritat no és donar el que et sobra, sinó compartir el que ja tenim. I en tenim més que prou, com a societat, per poder garantir una vida digna per a tothom. Anticipant-se al demà, Lliures ja vol ser això avui: des de baix, enxarxaments, transformacions i solidaritats que obrin noves dinàmiques que canviïn la realitat dia rere dia, l’únic lloc des d’on canviar-les. En plena era digital, les xarxes més socials no són altres que les que permeten que, al capdavall, continuï havent-hi societat. Per això no hi ha xarxa social més efectiva que la solidaritat quotidiana, ininterrompuda i permanent: no és digital, és analògica; no trenca vincles, els reforça; no reprodueix la realitat, la transforma. I hi creiem perquè fa temps que ens vam convèncer que l’única forma de ser més lliures és avançar sense pausa en cada igualtat pendent. Quan fa temps que ja hem après que val la pena lluitar per tot allò sense el qual no té gaire sentit viure.