Camina o rebenta
Si caminéssim més, tot aniria millor. El desplaçament propulsat per les pròpies cames és un mitjà de transport econòmic i recomanat amb insistència per metges, tant del cos com del cap. En definitiva, caminar és saníssim tret que es faci per llocs perillosos com la via de l’AVE o entre els assistents d’una comunió a Terrassa. Ara, a més, una nova bondat se suma a l’activitat de moure’s a peu. Mentre cames i natges es tonifiquen alegrement, a cada passa que fa al caminant se li estimula la creativitat. Ves, doncs, que després d’una passejada algú no torni a casa i compongui una simfonia o trobi el bosó de Higgs a la caixa d’eines.
El descobriment s’ha fet després d’experimentar amb quaranta voluntaris a les universitats nord-americanes de Standford i Santa Clara. Se’ls va demanar que rumiessin usos alternatius per a objectes quotidians com un botó o unes pinces de depilar. Tot un desafiament científic. Alguns van reflexionar asseguts i d’altres caminant. Al final, les respostes més originals, i apropiades, van arribar dels que havien pensat en moviment al voltant d’aquella qüestió tan desconcertant -però què carai més es pot fer amb un botó o unes pinces de les celles?-. Els investigadors afirmen que caminar ens torna més conversadors i facilita una millor associació d’idees. Tot plegat propicia un augment notable de la creativitat.
Aquesta certesa científica desmunta la cultura de les reunions escarxofades i la tradició d’estar asseguts hores i hores per trobar solucions. Probablement, qualsevol qüestió es podria resoldre de manera més àgil i original si s’abordés enmig d’una passejada. Una crisi de parella, un conflicte laboral, una conjectura científica, un enfrontament polític, la propera temporada del Barça... I si els implicats hi pensessin tot passejant xino-xano? Al capdavall, si van mal dades tindrien més a l’abast l’opció de fugir cames ajudeu-me. Esclar que abans d’escapar corrents s’ha d’aprendre a caminar.
