Un camí entre la unilateralitat i la "fraternitat"?
Diputat de Catalunya Sí que Es PotVénen temps molt complexos. El 26-J vam anar a dormir amb un PP més fort, amb un 'sorpasso' que no va arribar i amb un mapa político-electoral en molts aspectes aliè a la realitat catalana. Tot plegat ens diu que a Catalunya tenim molta reflexió a fer perquè tot indica que tenim molts complexos al davant.
No sabem exactament quina serà la fórmula, però és bastant clar que a la Moncloa hi haurà forces i polítiques molt agressives que tindran un impacte enorme per a una Catalunya que electoralment sembla separada d'Espanya. I això obliga a pensar. Sobretot des de l'esquerra. Perquè la separació electoral Catalunya-Espanya no és només territorial: mentre Espanya es manté a la dreta, Catalunya gira a l'esquerra. I una altra dada interessant: mentre a Espanya les forces de dretes es concentren al voltant d'un partit, a Catalunya el gir a l'esquerra té dues potes: En Comú Podem (ECP) –guanyador de les eleccions– i ERC –segon a no gaire distància.
Ara toca preguntar-se si aquest gir a l'esquerra català, bastit sobre dues potes, serà capaç de trobar la manera d'actuar coordinadament davant d'un escenari estatal que serà igual d'agressiu per a tot el que representa ECP com per al que des de sempre ha representat ERC. L'emergència social que no acaba, la necessitat d'enfortir eines polítiques fetes des de baix, d'establir aliances al sud d'Europa davant d'una 'troica' que ens té al punt de mira, així com la perspectiva d'una CDC que a Europa vota de la mà del PP i C's a favor de la TTIP, deixen clar que hi ha moltes raons per actuar coordinadament. La pregunta és: com? Segurament a hores d'ara ningú té la resposta, però es pot imaginar un punt de partida imprescindible perquè aquesta coordinació pugui existir.
Al llarg d'aquests últims mesos la política catalana s'ha debatut entre l'unilateralisme proposat, entre d'altres, per ERC, i la crida a la "fraternitat" entre els pobles proposada per ECP per desencallar la situació catalana. Vist el que hem vist, potser un punt de partida seria estar disposats a admetre que fins ara cap de les dues propostes s'han demostrat del tot exitoses tal com han estat plantejades.
Per una banda, el bloqueig persistent de l'unilateralisme, incapaç de materialitzar el 'marxem' desideratiu del 27-S, el 9-N, les estructures d'estat, els divuit mesos i, per acabar, el drama dels pressupostos, que, entre altres coses, va deixar clar que al si del bloc unilateralista es lliura una ferotge lluita de classes. Els atacs furibunds de CDC a la CUP en són un exemple que ens hauria de fer pensar a tots a la vegada que a ERC no li és del tot còmode estar a JxS, que bloqueja la ILP d'educació, que aposta pel BCN World 2.0 i que es nega a apujar impostos a les rendes més altes. Per altra banda, la impossibilitat del 'sorpasso' deixa clar que, com a mínim de moment, el mapa polític de l'Estat per fer realitat el dret a decidir tal com l'havia defensat ECP (i també Podem i les confluències) encara no és propici. La pregunta que ens hauríem de fer tots plegats és: serem capaços d'admetre que la unilateralitat plantejada com fins ara i la lluita pel referèndum plantejada com fins ara no semblen opcions viables a curt termini?
Les perspectives que tenim al davant ens posen en una cruïlla: seguir competint per demostrar que allò que proposa l'altre és impossible o acceptar que tenim un problema complex sobre la taula i que ningú té en exclusiva una solució. Davant d'un horitzó que afecta gairebé per igual totes les nostres aspiracions, crec que aquesta solució l'hem de trobar des de la reflexió, des de Catalunya i des de l'esquerra.
