El camí per sortir de l’infern
Cada dia que avança la guerra entre Israel i Gaza creixen els riscos d’un cataclisme.
Després de la terrible pèrdua de més de 1.400 civils i soldats israelians el 7 d’octubre, han mort, segons el ministeri de Salut de Gaza, més de 10.300 palestins, entre ells més de 4.100 nens. Les condicions s’estan deteriorant a gran velocitat a Cisjordània i Jerusalem Est, amb la mort de com a mínim 155 palestins, més de 2.150 detencions i les amenaces de neteja ètnica proferides per líders polítics i colons israelians.
Al nord, el foc encreuat diari entre Israel i Hezbol·lah, relativament moderat, podria esclatar en qualsevol moment per convertir-se en un conflicte en tota regla i estendre’s per gran part del Líban i Israel. Tot i que l’escalada del desplegament militar nord-americà a la regió es pot considerar preventiva, també indica als dirigents israelians que poden arrossegar els Estats Units a aquesta guerra, un risc afegit a la impredictibilitat, als càlculs i errors de càlcul generalitzats. L’ampliació de la conflagració regional ja és aquí. La pregunta és fins on arribarà.
Una gran majoria de líders mundials i tots els àrabs, així com els caps de 18 organismes de l’ONU, han exigit un alto el foc immediat perquè són conscients del perill d’una crisi capaç de fer metàstasi. Els estats que s’oposen a un alto el foc –Israel, els Estats Units, alguns països europeus i alguns altres– potser s’adonen dels perills que ens amenacen. Però insisteixen que, després del 7 d’octubre, s’ha de permetre a Israel eliminar militarment Hamàs i que se li ha de fer costat en aquest sentit, tot i el cost desmesurat i cada vegada més elevat en nombre de civils morts.
Però hi ha dues idees importants que ens podrien treure d’aquesta guerra, a curt i a llarg termini.
A curt termini, hauríem d’aprofitar una cessació de les hostilitats com a carril de sortida que ens porti a una cessació permanent. Ara com ara, Israel ha rebutjat aquesta idea.
Des dels primers dies de la crisi Qatar exerceix de mediador en les negociacions entre bastidors amb Israel, Hamàs i els Estats Units per arribar a un acord que permeti alliberar els israelians i altres retinguts a Gaza. Segons actuals i antics representants polítics de tres de les capitals regionals implicades, el mes passat van estar a punt de concretar un acord per a l’alliberament de tots els civils –dones, nens, gent gran i malalts– a canvi d’una cessació de les hostilitats de cinc dies perquè pogués entrar més ajuda humanitària a Gaza. Israel es va carregar aquest acord al llançar la seva ofensiva terrestre.
El fet de veure més persones alliberades gràcies a un acord fomentaria potser la demanda popular de donar prioritat a l’alliberament de la resta de retinguts a Gaza. Això, juntament amb una cessació de les hostilitats durant un període limitat, podria promoure una dinàmica internacional que es traduís en una pressió externa perquè Israel deixés de bombardejar Gaza. Els Estats Units haurien de contribuir a aconseguir aquest resultat cooperant amb Qatar i els estats de la regió que mantenen relacions amb Israel. La visita del director de la CIA, Bill Burns, a Israel i Qatar aquesta setmana apunta a un replantejament total de les negociacions per a l’alliberament dels presos. Si Netanyahu continua resistint-s’hi, potser altres membres del seu gabinet de guerra o de la coalició governamental són més fàcils de persuadir, encara que això signifiqui substituir el primer ministre per un dirigent nou o provisional amb l’aprovació de la Knesset.
A la llarga, el compromís del govern israelià de destruir Hamàs corre el risc de convertir-se en un altre sant grial inassolible. El 7 d’octubre va quedar claríssima una cosa: Israel no pot garantir la seguretat dels seus ciutadans mitjançant el control de milions de palestins, a qui nega els seus drets i llibertats i que viuen sota un sistema permanent de violència i desigualtat estructural. La multitud contrària a l’alto el foc ha de desistir d’animar Israel a aferrar-se a la ficció –històricament desacreditada– que es pot acabar amb la resistència armada arrelada en un poble oprimit amb el desplegament de mètodes militars encara més ferotges.
El fet que Israel no presenti plans detallats per a la Gaza de la postguerra indica el grau de disfunció del pensament israelià. El compromís dels dirigents israelians, tantes vegades repetit, de destruir Hamàs no té en compte el que és en realitat aquest moviment. Hamàs és un grup armat que practica el terrorisme i alhora un moviment polític que ha guanyat eleccions i governa Gaza des de fa més de 15 anys. També encarna una idea: que la resistència forma part de la lluita per l’alliberament de Palestina. Hamàs no és un grup nihilista exterior, a l’estil de l’Estat Islàmic, sinó que està profundament arrelat en el teixit de la societat palestina. Segurament la seva popularitat no creix per la set de sang, sinó perquè als palestins se’ls tanquen altres vies d’alliberament.
A més, l’alternativa que ofereix l’Autoritat Palestina, que es manté gràcies a la cooperació amb Israel en matèria de seguretat, ha quedat desacreditada als ulls de la majoria de palestins per l’atrinxerament i la intensificació de l’ocupació israeliana, amb un gran augment del nombre de colons il·legals a Cisjordània, que s’han quadruplicat des que va començar el procés d’Oslo.
Els palestins han d’afrontar ja d’una vegada el dèficit de legitimitat dels seus dirigents, que no tenen ni credibilitat ni representativitat, ni tampoc una estratègia per aconseguir la llibertat. Tant l’Organització per a l’Alliberament de Palestina com la seva filial, l’Autoritat Palestina, s’han de renovar i ampliar per incloure a l’OAP, entre d’altres, una representació de Hamàs. La renovació de les estructures polítiques nacionals palestines serà un component essencial per avançar cap a una resolució més ambiciosa del conflicte Israel-Palestina després d’aquesta guerra.
Potser sembla una quimera. ¿És factible que Israel es relacioni, ni que només sigui indirectament, amb un organisme polític on Hamàs estigui representat? La crua realitat és que en això consisteix precisament intentar resoldre un conflicte lleig, violent i prolongat. Hi ha un camí per aconseguir la seguretat a Israel, un camí que comporta seguretat i drets per als palestins. Al final els governs israelians anteriors van acabar parlant amb l’abans prohibida OAP. Qualsevol govern que en el futur busqui seriosament un camí per tirar endavant haurà de negociar amb una OAP reformada, en què Hamàs estigui representat.
Els estats que s’han pronunciat en contra d’un alto el foc creuen que estan animant Israel a aconseguir una victòria justa, però el rumb actual només li garanteix una inestabilitat perpètua. Hamàs no és l’amenaça existencial que Israel es pensa; en canvi, les extralimitacions i l’extremisme de l’estat hebreu potser sí que són una amenaça. Sovint s’ha dit que Israel necessita que els seus amics i simpatitzants l’apartin del precipici. El fet que Washington li garanteixi la impunitat i sigui reticent a abordar a fons el patiment palestí perjudica des de fa massa temps tant els israelians com els palestins.
El 7 d’octubre i les seves conseqüències poden ser un catalitzador del que abans era impensable, per a bé i per a mal.
El camí per sortir de l’infern del “nosaltres o ells”, una suma zero, comença amb la humanització de l’altre. Potser és un camí que al final ens torna a portar a la solució dels dos estats. O potser el paradigma de la partició és part del problema, perquè fomenta la separació i la idea que hi ha d’haver murs entre palestins i israelians. No hi ha solucions fàcils ni ràpides. Però si ara tenim malsons perquè no vam saber prevenir els horrors del 7 d’octubre i de cadascun dels dies posteriors, potser ha arribat l’hora de donar via lliure a la nostra imaginació política per construir els fonaments d'un futur ple de vida i esperança.
Copyright The New York Times