Menys de 3.000 persones decidides i nobles, en paraules de Jordi Turull, han posat el seu partit, Junts, en el camí cap a la marginalitat. Tot fent via, però, la seva capacitat de desestabilitzar la vida política serà gran.
Aquesta ha estat una victòria pírrica de l'exili, un error que pagarà. L’exili té una agenda de gran envergadura que molta gent segueix amb expectació i simpatia. I encara més gent, amb respecte. És la batalla jurídica als tribunals europeus i la política al Parlament. Però amb el seu protagonisme en la crisi de govern, l’exili intervé en el dia a dia de la política catalana i ho fa d’una manera que mostra que la problemàtica econòmica i social, crítica en aquest moment, no li importa absolutament gens. L’exili s’empetiteix. Una llàstima.
L’independentisme maximalista viu del mite que l'1-O “ho teníem a tocar”. Però aquell dia i els següents la sola cosa seriosa que teníem a tocar era activar una resistència més enèrgica que, sense cap implicació positiva per la probabilitat de la independència, hagués posat en perill la integritat física dels ciutadans. Hem d’agrair als nostres dirigents d’aquell moment, incloent-hi els que avui són a l’exili, que no activessin aquesta palanca. Segur que llavors entenien prou bé que era inútil. Ho haurien de recordar ara i no alimentar més el mite.
Amb la retirada de Junts d’un govern de coalició que podríem descriure com de centre, comença una nova etapa en què els governs de Catalunya se sostindran en el tripartit d’esquerres: ERC, PSC i els Comuns. Inevitablement, seran governs amb poca capacitat de negociació amb Madrid. Si presidirà ERC o PSC dependrà de qui tingui més diputats. ERC haurà de triar ara entre dues estratègies: o bé situar el seu programa, en temes econòmics i socials, exactament on és el PSC, o bé competir amb els comuns. En aquests moments és més a prop de la segona, però la primera seria, electoralment parlant, més intel·ligent. La radicalització de Junts deixarà desemparat un sector de votants tradicionalment convergents, de centredreta i pragmàtics. És un votant que entre una ERC situada, en l’eix econòmic i social, on és el PSC s’inclinarà per ERC, però si ERC és percebuda com a més d’esquerra que el PSC la temptació de votar PSC serà gran. Tot plegat pot fer la diferència.
Amb la formació del pròxim govern començarem a veure com enfoca la situació una ERC que pot omplir totes les vacants amb quadres propis o hi pot incloure independents de prestigi. És el que va fer Junts en el seu moment, amb nomenaments que ara trobarem a faltar. ERC hauria d’aspirar a fer que el nou govern sigui reconegut com a igual o millor que el sortint. Facilitaria el tancament de files.
Què passarà a mitjà termini amb el centredreta català sobiranista i pragmàtic? Soc del parer que no hi ha cap esperança que arribi a trobar una llar confortable a Junts. Això ja ho pensava en les darreres generals i en conseqüència vaig creure en les possibilitats del PDECat. Però el votant convergent tradicional, inclòs el pragmàtic, es va mantenir fidel a l'exili. El temps ha passat i les limitacions de Junts es van fent evidents. Els lideratges dissidents de la línia actual de Junts ja estan emergint i inclouen molts quadres representatius en el món municipal i moltes persones de pes. És una incògnita si faran el pas i se la jugaran a les eleccions municipals i generals. Si ho fan no aconseguiran un èxit immediat. No és fàcil consolidar organitzacions polítiques de nova creació. Però s’ha fet. Es comença per obtenir alguns regidors i, sobretot, alguns diputats, i a partir d’aquí es va creixent. Tant Ciutadans com la CUP van començar amb tres diputats.
El cicle de govern d’esquerres a Catalunya també arribarà a la seva fi, però si no hi ha una oposició de centredreta preparada, alhora fermament sobiranista i pragmàtica, la porta quedarà oberta a una alternativa molt tèbiament sobiranista. Em puc imaginar que, més enllà del que quedi de Junts, el territori electoral de centredreta i tradició catalanista se’l disputaran els hereus de Convergència i els hereus d’Unió. El votant històric de CiU d’inclinació possibilista, o els seus descendents, hauran de decidir Convergència o Unió. És a dir, entre un partit hereu de la convergència pragmàtica –la del president Pujol– obert a coalicions amb ERC o amb el PSC, o un partit hereu d'Unió obert a una coalició amb un PP de cara amable, si existeix, o, menys probable, amb el PSC. Però si la sensibilitat convergent està capturada dintre d’un Junts dominat pel maximalisme, la primera opció no hi serà.
