Llegia l'altre dia al suplement Empreses una peça dedicada a la creadora de continguts Laura Grau en què explicava les peripècies associades a aquesta activitat. En relació amb les col·laboracions amb el sector públic deia: “Estic més estona fent papers per poder cobrar una factura de 50 o 100 euros que fent la feina per la qual me l'estan pagant. A vegades penso que no val la pena”. No és pas l'única a veure les coses així. Fa poc, l'amic Jordi Llavina relatava en un article l'increïble laberint d'impresos electrònics destinats a donar-se d'alta de no-sé-què, a acreditar coses expedides per la mateixa administració i a tota mena de ridiculeses per l'estil. "Emprenyat com una mona –diu Llavina– truco a la persona que em contracta i li dic que no vull cobrar, que, abans de passar per aquest absurd calvari, m’estimo més no percebre emoluments per la meva feina. No penso blegar-m’hi: tot això és un absurd, i un abús, i una indignitat, i una merda tan alta com el cavall Bernat". Estem parlant de factures de 150 euros, per entendre'ns... És raonable, tot plegat? En relació amb aquest tema, jo m'he tornat molt radical: no accepto cap encàrrec que impliqui una pèrdua de temps tan gran i tan inútil. Això afecta, òbviament, els projectes, grans o petits, que provenen de l'administració. En alguns casos –em va passar fa només unes setmanes– em sap molt greu perquè el tema m'interessa molt. Què hi farem: mentre no acabi aquesta bogeria, ni aigua. Abans de l'estiu, una persona intel·lectualment rellevant em va explicar que també actuava així per estalviar-se aquesta espècie de broma pesada. Heus aquí els efectes secundaris del calvari: la mediocrització.
El lector té dret a pensar que tot això que explico només és un lament gremial, etc. No és pas així, però: des dels pagesos fins als professors de secundària, passant per qualsevol persona que tingui tractes amb l'administració, els afectats per aquest microsadisme de difícil justificació són –som– legió. La culpa no és dels funcionaris que el fan efectiu, evidentment, sinó d'una inèrcia derivada de vells pecats inconfessables. Es tracta de fer veure que la corrupció és un fet gairebé impossible tenint en compte els alts murs i els profunds barrancs que l'administració col·loca estratègicament entre els usuaris i la caixa de cabals. En realitat, es tracta de desviar l'atenció sobre la increïble facilitat amb què els fons públics poden ser desviats a mans privades per mitjà de mecanismes que queden al marge de qualsevol control per una raó ben senzilla: són legals. La clau de tot plegat rau en la principal disfunció que, al meu entendre, afecta la majoria de democràcies: la partitocràcia, és a dir, el desplaçament o fins i tot la substitució de facto dels ciutadans individuals i de la societat civil per part dels partits polítics. Avui, la seva omnipresència és manifestament anòmala. El factor de distorsió de les joventuts dels partits que aspiren a un sou estratosfèric immediat, saltant-se el necessari sedàs de l'experiència professional al món real, encara és més greu. La gran corrupció està relacionada, entre altres coses, amb el poder omnímode (i legal) de posar i treure càrrecs no electes i no sempre idonis per al lloc que han d'ocupar, així com amb la concessió o denegació d'obra pública, sigui del tipus que sigui, emprant el truc d'espectacle infantil de la "transparència", que sol ser la cosa més opaca del món perquè només mostra el que vol mostrar. Tot això, insisteixo, és legal. Després, per descomptat, hi ha el lladregot de sempre que fot la mà al calaix dissimuladament, però aquí ja estem parlant d'un altre tema. En definitiva: els grans fraus consentits s'acaben tapant amb petits calvaris burocràtics que volen fer l'efecte que el sistema està blindat. És així com una ridícula factura de 150 euros esdevé una tortura, mentre que la concessió d'una obra per valor de 150 milions pot resoldre's en el context d'una plàcida reunió o d'un discret soparet.
D'aquí a poc temps –esperem– es procedirà a la reconstrucció d'una de les zones més densament poblades del País Valencià. És probable que, en cas que les coses es vulguin fer bé, la despesa total i real resulti astronòmica. Tenint en compte com han funcionat les coses en aquell racó de món mentre govern el PP (atenció: mode irònic on), sembla que no cal patir gens; el que cal és collar a cop d'impresos les persones que per 150 euros participen en una taula rodona. Són un perill públic. En canvi, aquests que ara repartiran milers de milions en obra pública a València són de fiar. Mode irònic off.
