Ja és mala sort que Figueres, una de les ciutats menys atractives de Catalunya, sigui també el lloc del país on més calor hi ha fet mai: 45,3 °C. A mi la calorada em va enxampar al poble, a escassos quilòmetres de la zona 0, pensant en les coses positives de la imminent desertització de l’Empordà: menys turistes, menys xalets pijos a la platja i, amb sort, l'abolició dels anuncis mediterranis d’Estrella.
Sovint projectem els efectes del canvi climàtic com un cataclisme sobtat, que submergirà Cadaqués sota el mar i deixarà els aiguamolls més secs que els deserts de Dune, on sobreviurem tribalitzats, enfrontats per l’aigua amb armes primitives i respiradors artificials. Però desenganyem-nos. Lluny d’aquest col·lapse cinematogràfic, el que viurem serà un empitjorament lent però exponencial de les condicions materials, biològiques i ambientals. Avui són restriccions d’aigua i morts prematures per calor. Demà s’hi sumaran, com en tants altres països, talls de llum, refugiats climàtics, epidèmies i escassetat d’aliments. Per això, el futur que m’imaginava entre suada i suada era el d’un Empordà turísticament deprimit, en plena crisi immobiliària i amb l’oferta d’oci en retrocés: 45,3 °C signifiquen decreixement forçós, mani qui mani, pensi el que pensi.
Aquestes idees m’assaltaven tot llegint Socialismo de medio planeta, de Troy Vettese i Drew Pendergrass, un assaig-ficció que vaig devorar amb la mateixa compulsivitat que consultava mapes meteorològics farcits de vermells, roses i fúcsies. Davant l’augment irreversible de temperatura, l’extinció d’espècies i la degradació dels ecosistemes, el llibre dibuixa dos camins. El primer, seguir apostant pel neoliberalisme i la geoenginyeria, jugant-nos la supervivència de l’espècie al llançament d'aerosols estratosfèrics que refredin el planeta o als sistemes de captura de CO₂. El segon camí, defensat pels autors, seria el d’avançar cap a una planificació planetària dels recursos i les emissions actuals: renaturalitzar la meitat del planeta, fer que tota la humanitat adopti una dieta vegana i establir una economia socialista que prescindeixi dels diners.
Si bé s’inscriu en la tradició utòpica, el llibre és una vacuna en contra del retardisme climàtic, en contra de la política del “sí, però no”, la d’aquells que volen fer negocis mentre la temperatura del Mediterrani arriba als 28,4 °C, la més alta de la història, Grècia és arrasada pels incendis i el nord d’Itàlia pateix tempestes violentes i, quan escric aquestes línies, portem 22 dies seguits batent el rècord de temperatura global del planeta. En aquest context, el decreixement ha deixat de ser una idea ecologista radical per esdevenir un fet consumat, que només pot ser ignorat des de l'avarícia o la mala fe.
La impossibilitat de desplaçar els límits planetaris fa que fins i tot les fantasies hipercapitalistes d’Elon Musk i els diversos gurus de la geoenginyeria siguin paradoxalment decreixentistes: en lloc de defensar una economia agrícola, comunitària i descarbonitzada a Idaho o a la Cerdanya, imaginen una vida agrícola, comunitària i descarbonitzada dins d’una cúpula a Mart. Una paradoxa que, per cert, també s’ha viscut a Barcelona. Mentre molts s’indignaven pels renders de les noves superilles, que eliminaven asfalt, multiplicaven el verd, reduïen la calor i la presència de vehicles, mig món s’admirava pels renders de The Line, el projecte d’una ciutat-mur de 170 km enmig del desert de l’Aràbia Saudita, impulsada pel qui havia sigut tinent d’alcalde d’Urbanisme de Xavier Trias, i que es presenta –també– com una ciutat verda, amable, caminable, descarbonitzada, sense cotxes i amb transport públic de qualitat. L’ideal de ciutat-jardí que hi ha al darrere dels dos models no és tan diferent: simplement una assumeix que cal seguir depredant territoris, recursos i combustibles en nom del creixement econòmic, mentre que l’altra planteja regenerar les infraestructures existents per tornar a fer habitables els nostres pobles i ciutats en nom de la justícia climàtica.
I és aquí on incideix Socialismo de medio planeta. Suggereix que ja no toca discutir sobre si cal decréixer o no, o sobre si necessitem una alternativa al mercat capitalista per gestionar els béns. La resposta són 45 graus a Figueres. El que necessitem ara, doncs, són imaginaris polítics, científicament plausibles, sobre com articular futurs possibles i desitjables: quant de sòl cal renaturalitzar, quines tecnologies ens poden ajudar, quina dieta permetrà limitar de forma suficient les emissions, com haurem d’organitzar el transport o quina economia farà possible la gestió eficient dels recursos. Si la calor no ens extingeix, ens farà ecosocialistes.
